Ma Mare M Envia A Escola

ma mare
m'envia
a escola...
ma mare
m'envia
a escola...
CRÈDITS
AUTORS DELS TEXTS

Paqui Roca, Joan Andrés, Tico Queral, José Juan Sidro, Vicent Pau
Serra, Josep Miralles, Josep Prades, Quiqueta Ivars, Mei Blanc,
Lola Mallén, Raimón, Roger Waters.
CREDITS FOTOGRÀFICS
Les fotos familiars són propietat dels autors.
Les informàtiques corresponen a les webs següents:

Wikipèdia
http://www.ceice.gva.es/ca
elperiodicomediterraneo.com
pinkfloydclub.com
https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/maqueta”>Vector
de maqueta creado por rawpixel.com - www.freepik.es
https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/fondo”>Vector de
fondo creado por vectorpouch - www.freepik.es
EDICIÓ
Joan Andrés
MAQUETACIÓ I DISSENY
Lledó Queral Gomis
IMPRESSIÓ
Ximo Beltràn
COORDINACIÓ
Paquita Roca
NÚM. DIPÒSIT LEGAL:

CS 85 - 2019
Ma mare m’envia a escola...
EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS

DE LA GENERALITAT PER A LA PROMOCIÓ DE L’ÚS DEL VALENCIÀ
Biblioteca bàsica de “El Pixaví”. Magdalena 2019 Número XXX

números
publicats
biblioteca pixavinenca
1. 1990 Receptari de cuina

2. 1991 Cançons pixavinenques de marxa
3. 1992 Roba tradicional de dona
4. 1993 Jocs populars
5. 1994 Farmaciola fàcil
6. 1995 Roba tradicional d’home
7. 1996 Balls i danses de Castelló
8. 1996 Una casa al carrer Cassola
9. 1997 Fauna marjalenca
10. 1998 Casos i coses de Castelló
11. 1999 Instruments populars
12. 2000 Cura sana
13. 2001 A vista de Pixaví
14. 2002 Parlem de la pela
15. 2003 Xuclar-se els dits
16. 2004 El test de Rotllocanyeswsky
17. 2005 Pim, pam, pum; coets
18. 2006 Anem, anem!
19. 2007 Biblioteca bàsica: recull + C.D.
20. 2008 Una vegada hi havia...
21. 2009 Arrop i talladeteeees!
22. 2010 Cabàs i llegona
23. 2011 Terres de secà
24. 2012 Venim de la mar
25. 2013 Do, Re, Mi; Fa sol ací
26. 2014 Festa—Gem
27. 2015 Arbres testimonials
28. 2016 D’ací cap allà
29. 2018 Silenci es roda!
30. 2019 Ma mare m’envia a escola
índex
Passeu i llegiu p. 8
Joan Andrés Sorribes
,
Primera Part: L ENSENYAMENT A CASTELLÓ
Els benefactors p. 12
Paqui Roca Ivars
Les escoles més antigues de Castelló: les aules de

gramàtica p. 20
Paqui Roca Ivars
Relació de les escoles més antigues de Castelló

Des de meitat del s. XIV a principi del s. XX p. 26
Paqui Roca Ivars
Records gràfics de les escoletes antigues p. 34

Paqui Roca Ivars
Primers grups escolars de Castelló p. 40

Paqui Roca Ivars
Centres educatius a la nostra ciutat p. 48

PROGRAMA DE LA MAGDALENA 2019

Segona Part: VIVÈNCIES DELS PIXAVINS

L’escola del jardí p. 58
Tico Queral Gozalbo
Vivències d’una mestra rural p. 66
Paqui Roca Ivars
Escola rural al poble p. 72
Josep Prades Gavaldà
L’escola de cagons p. 80
Paqui Roca Ivars
Coses de la meua primera escola p. 84
Josep Miralles Ivars
Tercera Part: DÈRIES I CABÒRIES

Dones & Educació / Educació & Dones p. 98
José Juan Sidro Tirado
El valencià a l’escola d’abans p. 110
Paqui Roca Ivars
Cal tota la tribu per educar un xiquet p. 114
Joan Andrés Sorribes Roig
Passeu i llegiu
Educar, instruir, formar…

semblen idees positives.
Adoctrinar, domesticar,
dirigir… per contra plantegen
idees negatives.
Però si bé ho mirem, totes elles s’apliquen amb la millor voluntat al

procés de maduració que usem per convertir un xiquet en una perso-
na formada i completa.
El propi concepte de persona formada, completa, útil, preparada, in-
tegrada, socialitzada, que de totes aquestes formes (i moltes més)
es podria dir, ja implica una complexitat per marcar les diferències
de la concepció que cada família, cada estat, cada creença religiosa
o cada estament social, tenen a l’hora de fer madurar les persones
(aquest concepte encara no havia aparegut).
Afegiu a tot açò que, amb molta més freqüència del que fora desitja-
ble, el procés fracassa total o parcialment. Sumeu-li, a més a més, la
enorme diversitat de sistemes educatius que s’han ideat per portar
els infants directament a la total maduració mentre proclamen a veu
en crit, cadascun d’ells, les pròpies excel·lències i l’absurditat de tots
els altres. Així tindrem una visió gairebé completa d’aquest embolic
que anomenem educació, instrucció, formació, ensinistrament, adoc-
trinament, etc. dels nostres pixavinets i pixavinetes (això per no parlar
dels pixavins i pixavines drets i fets).
No seré jo que després de 40 anys de professió educativa i 71 d’edu-
cació pròpia donada o rebuda, pontifique al respecte. Simplement,
com pertoca fer a aquesta entrada, no vull deixar de convidar-vos
a passar fulla i llegir o debatre tot allò que, els diferents pixavins que
s’han fet avant, han escrit al respecte.
Ací trobareu història, opinions, informació i vivències; un poc de tot
allò que acostumem a anomenar la vida.
Si us fa el pes passeu i llegiu!
9
Primera Part:
L’ENSENYAMENT
A CASTELLÓ
els benefactors
Paqui Roca Ivars
Al s. XVIII Castelló s’havia fet

gran (de 3750 habitants en 1713
es va passar a 11900 en 1794).
Malgrat aquest creixement
demogràfic solament podien
(o volien) accedir a l’educació
els fills dels grups privilegiats:
“ciudadanos honrados” que
vivien de les rendes agràries,
càrrecs administratius,
professions liberals i alguns
llauradors enriquits.
La ignorància i l’aferrament a les tradicions era general entre la pobla-

ció castellonenca d’aquells anys. Fins a la meitat del s. XVIII Castelló
sols comptava amb una aula de xiquets agregada a les aules de Gra-
màtica o Llatinitat. La situació de les xiquetes era pitjor ja que encara
eren més bandejades de qualsevol tipus de formació que no anara
unida a preparar-les per les “habituals obligacions de les dones”.
Gràcies a l’acció d’algunes persones eminents de Castelló, a partir de

mitjan de segle es van crear noves escoles, es va renovar el mobiliari,
va augmentar el nombre de mestres de primeres lletres que van rebre
major sou i, en general, la instrucció primària va iniciar una lenta sor-
tida de l’estat deplorable en que s’encontrava.
Tres són les persones que en aquest segle van dedicar els seus es-
forços i el seu patrimoni familiar a dur a terme aquestes millores: Na
Isabel Ferrer, el bisbe Climent i el doctor José Breva.
Na Isabel Ferrer i Giner
Era filla del doctor Manuel Fer-

rer, advocat, i de Magdalena
Giner emparentada amb el baró
de Benicàssim i membre d’una
de les famílies més influents de
Castelló.
La seua profunda religiositat, el

desig de fer honor a la seua ge-
nealogia i la seua preocupació
per l’educació de les xiquetes de
famílies pobres, la va dur a inici-
ar el projecte de crear a la seua
13
ciutat una “Casa de l’Enseñanza” a la manera de la que ja funcionava
a València.
Després de realitzades les reformes pertinents en la seua casa pairal,

situada a la parròquia de Sant Pere (actualment col·legi d’arquitec-
tes), el dia 1 d’octubre de 1778 va obrir les portes l’escola. Comptava
amb tres mestres, vingudes de València, les quals tenien vivenda en
la mateixa “Casa de la Enseñanza”. En el document fundacional s’es-
pecifica que les mestres haurien de ser fadrines, ben instruïdes i de
bons costums, amb preferència per les religioses. Si arribaven a ca-
sar-se perdrien la plaça i el sou. Per al manteniment de la fundació va
fer donació, a més de la casa familiar, de les rendes de gran part dels
béns heretats o adquirits per ella.
L’escola va tenir gran èxit i als pocs anys ja comptava amb 220 alum-
nes, essent la primera escola femenina de Castelló. L’anomenem es-
cola però la nomenclatura correcta seria “costura”, ja que el l’ense-
14
nyament a impartir, en un principi, no contemplava l’ensenyament de

la lectura i escriptura ni la formació intel·lectual de les alumnes. El
contingut es limitava a “la enseñanza de todo tipo de labores y doc-
trina cristiana”.
A principis del s. XX encara comptava amb una mestra i les despeses

eren compartides amb l’ajuntament.L’escola va tancar definitivament
el 25 de juny de 1940. Posteriorment van funcionar diferents activi-
tats educatives de caire religiós.
El bisbe Climent
Josep Climent i Avinent va nàixer a Castelló l’11 de març de 1706.

El pare pertanyia a la classe social dels ciutadans i la mare, Teresa
Avinent, provenia d’una família llauradora benestant amb bones ren-
des. Els estudis primaris i secundaris els va realitzar a les Aules de
Gramàtica i va continuar estudis superiors a València . En 1766 va ser
nomenat bisbe de Barcelona.
Sempre va donar gran importància a fomentar el progrés i creixement

de la societat a través de l’educació i així, tant a València, on va ser
canonge de la catedral, com a Barcelona, va fundar nombroses esco-
les gratuïtes (de xiquets, naturalment).
Forçat per les pressions del govern central, va dimitir del bisbat de
Barcelona, va renunciar al de Málaga que se li oferia i es va retirar a
Castelló on va ser rebut el dia 25 d’octubre de 1775 amb grans ho-
nors, ja que era molt estimat.
Encara era canonge magistral en València quan va fundar en 1754, a

les seues expenses, una aula gratuïta per a xiquets a la placeta del
Roser de Castelló, al costat del mur (actualment plaça Hernan Cor-
tés i abans de la Pescateria o de la Ballesteria ). L’ensenyament era
15
gratuït i es mantenia amb els rè-
dits de dos forns “de pan cocer”
construïts pel bisbe, als ravals
de Sant Fèlix i de Sant Francesc.
També va deixar escrit el desig

de complementar amb els seus
propis fons el sou dels mestres
de les aules de llatinitat i reha-
bilitar l’edifici de les aules, obra
que no va arribar a veure en vida
inaugurada.
En el testament de 14 de desem-
bre de 1776 i la posterior donació
en vida, va deixar tots els seus
béns, mobles i immobles, per a
Bisbe Climent de Josep Vergara.
la fundació en la seua casa na-
Signatura del bisbe Climent.
talícia al fons del carrer del Co-
loro (avui carrer Bisbe Climent)
la “Casa d’Orfes de Sant Vicent
Ferrer”, que acolliria xiquets i xi-
quetes de Castelló i la seua comarca. Va morir abans de veure aca-
bada l’obra però els marmessors del seu testament van complir amb
fidelitat les seues instruccions i la “Casa d’Orfes” es va inaugurar el
19 de juny de 1789. En aquell moment acollia 33 xiquets i 15 xiquetes.
La desamortització de 1835 va deixar en la misèria la institució i els

xiquets i xiquetes orfes es van traslladar al suprimit convent dels Do-
minics, a l’actual plaça Fadrell.
16
El doctor José Breva
És el menys conegut dels tres benefactors del s. XVIII. Va ser mestre

preceptor de les aules de llatinitat. La seua preocupació constant per
aconseguir que els xiquets dels ravals tingueren accés a les escoles
el va dur en 1790, amb els seus propis mitjans, a fundar una escola de
xiquets al raval de Sant Félix, i li va oferir a l’ajuntament lloc i mitjans
per a fundar-ne una altra per a xiquetes al mateix raval, a la plaça de
les Basses. (actualment plaça Isabel la Catòlica o “l’ereta”). Aquesta
escola estava atesa per la dona del mestre. La voluntat del benefac-
tor era que les escoles passaren a mans municipals però les va do-
tar econòmicament fins que es subvencionaren amb diners públics,
cosa que va succeir abans d’acabar el s. XIX.
Hi ha constància, a finals del s. XVIII d’una altra escola la de l’Hospi-

tal, situada a la plaça de l’Hospital nº7 (actual plaça de les Aules). Se
la coneixia popularment per “escola paella” i era una escola unitària
per a xiquets. Possiblement siga la que va promoure i posar poste-
riorment en mans municipals el Dr. Breva. En 1893 es traslladarà al
carrer Tarongers (avui Comte Pestagua) a un edifici nou construït per
D. Joaquim Rodríguez de Valcárcel, comte de Pestagua.
En segles posteriors han hagut altres castellonencs de classe pri-

vilegiada que han finançat amb els seus bens o han cedit les seues
propietats per impulsar l’ensenyament, generalment en col·legis reli-
giosos. Un exemple és la implantació del col·legi dels Pares Escolapis
a Castelló en l’any 1897. Ho va fer possible la total implicació en el
projecte de D. Juan Cardona Vives que va cedir la seua casa del car-
rer Cavallers per a la creació d’aquest col·legi.
Doña Rafaela Martí i Ros de Ursinos, viuda de Villalón va ser una altra
benefactora. En 1884 va cedir la seua casa del carrer Zapateros nº 56
17
(avui carrer Colón) a les germanes Carmelites de la Caritat, que van
instal·lar en ella el “col·legi del Sagrado Corazón de Jesús”. La ma-
teixa senyora va adquirir posteriorment una casa contigua que feia
cantonada amb el carrer Enmig (els quatre cantons) per ampliar el
col·legi.
ANECDOTARI I XAFARDEIG
En una visita guiada que vaig fer a l’exposició sobre l’ensenyament a

Castelló, quan vaig parlar de la categoria moral de la benefactora Na
Isabel Ferrer, algú no recorde qui) em va contestar: “Si però conten les
males llengües que els dies de festa grossa obligava a les xiquetes
asilades a penjar als balcons de la Casa de l’Ensenyança els cober-
tors amb l’escut de la família Giner.
Això em va fer pensar. Molts criats per a que feren aquesta feina no
li quedarien a Na Isabel, ja que havia donat tot el que tenia per a que
funcionara la institució benèfica. Per altra banda quan a Castelló era
festa grossa (ho era moltes vegades) el govern municipal dictava or-
dres per tal que façanes i portalades estigueren guarnides i il·lumi-
nades, ordre en què es feia especial menció a les cases pairals de
famílies amb prestigi i poder de la vila. No puc saber quin sentiment
movia a la benefactora a manar a les xiquetes sota la seua custòdia
fer aquella tasca. Pot ser l’orgull de poder mostrar a tota la ciutat
el benefici que ella, en nom de la seua dinastia, havia atorgat. Pot
ser fer-los recordar a les xiquetes el molt que li devien. Pot ser que,
fadrina i sense parents propers, un sentit maternal li fera considerar
aquelles òrfenes com membres de la seua pròpia casa, ja que en ella
vivien. Por ser.... Cadascú que pense el que vullga. Jo m’estime més
creure que... de tot un poc hi hauria
18
ENDEVINA, ENDEVINALLA
Mei Blanch
1.
Silenci absolut.
Llibres i més llibres.
2.
Punta haig de tenir
3.
Esperant lectors. per fer-me servir.
Quina emoció!
A les negres o a les verdes
escrius amb guixos
i fan força pols.
Ara ja n’hi ha de digitals.
4.
Correm i saltem,
juguem i aprenenm. 5.
Suemi ens divertim. Un dia fora de l’escola
Tots junts hi anem.
Alguna cosa visitarem,
Dinarem i fins a la tarda
6. no tornarem!
Sembla que mai no arriba l’hora
tarda molt en arribar
però quan ja és ací
7.
Som molta colla
Visca, visca! Tots correm. que cada dia
I a gaudir! anem a escola.
19
LES ESCOLES MÉS ANTIGUES
DE CASTELLÓ:
LES AULES
DE GRAMÀTICA
Paqui Roca Ivars
La preparació per a la vida dels xiquets

i xiquetes als segles passats es feia
mitjançant la influència familiar,
religiosa i social i, en el cas dels xics,
a través del treball com aprenents
als diferents obradors o a´l camp.
La instrucció a les escoles no era
considerada un element fonamental.
Malgrat això, a partir del S. XVI hi ha constància documental a Castelló

d’escoles municipals i sembla que abans de 1374 ja es comptava amb
un mestre subvencionat per la vila. El primer del que es té coneixement
és Narnan Sala que va ser mestre de gramàtica en 1375. Hem de pen-
sar que es tracta d’una època molt propera al trasllat de la població
de la muntanya al pla (1251), i estem parlant d’un Castelló menut que
comença a destacar entre els pobles de la Plana.
Segons les disposicions recollides en els furs valencians, poc després

de la conquesta de Jaume I s’establiren als pobles més importants del
Regne les primeres escoles de primeres lletres i les aules de Gramàti-
ca. Entre elles van tenir molt de renom les de Castelló.
Aquestes escoles comptaven amb tres nivells:
• Aula de primeres lletres, on s’aprenia càlcul, doctrina cristiana i

a llegir i escriure.
• Aula de menors, on s’iniciava l’estudi de la llengua llatina i la seua

gramàtica. Al mestre d’aquest nivell se l’anomenava repetidor.
• Aula de majors, on s’estudiava més profundament el llatí i la cul-

tura clàssica. Al mestre d’aquest nivell se l’anomenava preceptor.
Els mestres repetidor i preceptor comptaven amb l’ajuda d’un batxiller

triat, format i de vegades costejat pel mateix mestre.
El mètode d’ensenyament estava basat en la repetició i memorització.

A més, a partir del nivell de menors s’insistia molt en inculcar als deixe-
bles urbanitat: que no tingueren desatencions ni descortesies entre ells
i amb altres persones i que guardaren silenci a les aules. També se’ls
exhortava a freqüentar els sagraments i se’ls inculcava el temor a Déu.
21
Edifici de les Aules de gramàtica.
Els mestres eren designats pel Consell de la vila amb qui negociaven
el sou a percebre. Dels primers que hi ha constància documental, a
més de Narnan Sala, són Juan Ferrandiz (1382) i Arnau de Peralta.
Cobraven per semestres (quan cobraven, que no era sempre) i el sou
era totalment insuficient, per això es complementava amb les apor-
tacions econòmiques dels pares que s’ho podien permetre. La quan-
titat a abonar pels veïns de la vila la fixava el Consell. Tenien prohibit
rebre regals a excepció de les dates fixades a tal efecte: Sant Nicolau,
Sant Lluc, Sant Miquel i Sant Francesc. Normalment consistien en
productes del camp.
El curs començava el dia de Sant Lluc (18 d’octubre) i acabava el 24

de Juny, per Sant Joan. Els alumnes que podien assistir a l’escola de
primeres lletres i a les aules de Gramàtica eren els xiquets (les xiquetes
no) veïns de la vila o forasters. Malgrat que es contemplava l’existència
d’algunes places d’ensenyament gratuït, el nombre d’alumnes que hi
22
assistien era escàs i la totalitat de l’alumnat provenia de les classes

benestants. Entre les prioritats de la classe popular no es contemplava
l’assistència a l’escola.
El primer edifici que van ocupar les aules és el que va donar a la pla-
ça el seu nom més antic: plaça de l’Estudi Vell. Deteriorat aquest van
passar a ubicar-se en un edifici situat al costat del mur, en la zona del
vallàs, davant l’antic hospital de Trullols, a l’actual plaça de les Aules. A
mesura que va anar avançant el s. XVIII, la decadència i deteriorament
de les instal·lacions es van accentuar. La intervenció del Bisbe Climent
va resoldre temporalment el problema ja que amb els seus bens va
construir un edifici nou al qual va dotar d’un oratori que va ser beneït
en 1791 i estava presidit per la Verge de la Sapiència.
L’època de major esplendor de les Aules va ser el s. XVII i part del s.

XVIII, però el Decret de Nova Planta, amb l’abolició dels furs, els va
donar el cop de gràcia. En 1846 les aules van deixar de funcionar en
crear-se els centres públics de Secundària. Les rendes de l’edifici i
els últims mestres de les Aules van passar a l’Institut de Secundària
de Castelló. L’edifici va ser aleshores destinat a diferents activitats
i la Diputació el va emprar per fer sales complementàries de l’antic
hospital.
En 1851, després d’intentar inútilment l’ajuntament recuperar la pro-

pietat de d’immoble, va aconseguir instal·lar una aula pública de pàr-
vuls a canvi d’abonar un lloguer a l’institut. Finalment, entre 1907 i 1911
l’edifici va tornar a ser propietat municipal i es va dedicar novament a
l’ensenyament. Realitzades les obres necessàries d’adequació es va
instal·lar el Grup Escolar de les Aules que va estar en funcionament fins
avançada la dècada de 1970 (com us podrien contar pixavines que hi
van assistir).
23
Oratori de les Aules de gramàtica.
El costum de celebrar festes escolars els estudiants ve de molt antic.

Així els alumnes de les Aules de Gramàtica celebraven anualment la
festa en honor a Sant Nicolau. Per tal de sufragar-la estava permès
acceptar donacions dels pares dels estudiants. Hi ha constància do-
cumental de que eren festes molt importants. Entre els actes ens crida
l’atenció el de “correr un toro por la villa”. En la sessió de l’ajuntament
del 15 de novembre de 1820 se’ls denega definitivament el permís per
celebrar aquest acte.“Los estudiantes de Gramática de esta villa, solici-
24
tan se les conceda permiso para correr un novillo estas fiestas de San
Nicolás, según costumbre, y se les denegó”.
Famosa era també “la fugida de Sant Pere”. Diuen que els estudiants
eren portadors en la processó de Dijous Sant de la peanya de Sant Pere
i que, arribat un moment de la desfilada, començaven a córrer, fugint
amb el sant
25
relació de les
escoles més antigues
de castelló
Des de meitat del s.XIV
a principi del s.XX
Paqui Roca Ivars
Al llarg de tot el segle XIX Castelló era

una petita ciutat agrícola i artesanal amb
un nivell cultural molt baix.
La preocupació pels problemes

de l’educació sols era sentida per
una minoria i en conseqüència la
majoria dels xiquets o no assistien
a les escoles o les abandonaven
molt prompte per incorporar-
se als treballs del camp o les
fàbriques amb la indiferència
dels pares. Altres pul·lulaven pels
carrers, abandonats a la misèria i
la mendicitat.
Referint-se a aquests xiquets

diu la premsa de l’època: “...son
atropellados por carros, tartanas,
carruajes y tranvías, gritan en
sus juegos en las calles y cerca
de las escuelas, lanzan pedra-
das, juegan con materias peli-
grosas, causan desperfectos en
las cañerías de aguas potables
i del gas del alumbrado público,
atascan los wáteres públicos, en-
El govern i els ajuntaments dic-
jabonan las escaleras del Casino,
taven ordres per a obligar els pa-
rompen cristales con sus hondas
res a escolaritzar els fills, però no
e incluso incendian el cáñamo
sortien efecte. L’estat dels locals
puesto a la venta en las tiendas,
no afavoria tampoc la qualitat: la
insultan a mendigos y transeún-
majoria d’escoles estaven ubica-
tes... las niñas atan cuerdas en
des en edificis no pensats inicial-
las calles”
27
ment per a ús escolar i les aules eren fosques i mal ventilades. A més,
el material era escàs i els alumnes, en contar solament “con los medios
disponibles”, no veien reflectida en la realitat aquestes proclames teò-
riques. Els mestres i els alumnes s’amuntegaven sense les mínimes
condicions higièniques.
Per altra banda els mestres, que segons els governants eren “ lum-
breras de la generación naciente ya que cumplen una sublime tarea
de instrución para la cual deben contar con los medios disponibles”
no comptaven amb un mínim de reconeixement: el sou era baix i
la lluita per cobrar-lo a temps era contínua; a més, no comptaven
amb drets passius com la resta dels funcionaris. En conclusió: el
segle XIX va popularitzar la dita “ passes més fam que un mestre
d’escola”.
RELACIÓ DE LES ESCOLES DOCUMENTADES FINS A PRINCIPIS

DEL SEGLES XX
Aquestes escoles són les que he trobat documentades. Sens dubte

en falten moltes en aquesta relació: les parroquials, les dels sindicats i
d’altres associacions etc. Espere que en la memòria col·lectiva del Pi-
xaví estiga dipositat el record d’algunes d’elles per completar el llistat.
ESCOLES MUNICIPALS:
• 1375.- ESCOLA DE PRIMERES LLETRES (veure Les Aules de Gra-

màtica o de Llatinitat)
• 1754.- ESCOLA DE LA PLAÇA DEL ROSER (avui Hernán Cortés).

Fundada pel bisbe Climent. Es mantenia amb els guanys de dos
forns de coure pa, ubicats cadascun a un raval. Per tant, per més
que era gratuïta, no depenia de l’ajuntament.
28
• 1778.- ESCOLA (O COSTURA) DE LA CASA DE LA ENSENYAN-

ÇA. Fundada per Na Isabel Ferrer i mantinguda amb els bens
que va deixar la benefactora. Constava de 3 o 4 aules per a xi-
quetes pobres.
• 1790.- ESCOLA PÚBLICA DE XIQUETES DE LA PLAÇA DE LES

BASSES (avui plaça Isabel la Católica o “l’ereta”). Va ser la pri-
mera escola municipal de xiquetes. Pense que era la fundada pel
benefactor Dr. Breva que, com ell desitjava, va passar a ser escola
municipal.
• 1794.-ESCOLA DEL REAL. Estava ubicada en un local municipal a

la plaça del Real (avui plaça Sixto Cámara). A finals del s. XIX en-
cara comptava amb tres graus: preparatori, elemental i superior.
L’edifici va ser enderrocat en 1940.
• FINAL DEL s. XVIII.- ESCOLA DE L’HOSPITAL. Estava a la plaça de

l’Hospital (antic) núm 7. Era coneguda popularment com “escola
de paella”. Era una escola unitària de xiquets. Probablement va
ser la que va promoure i posar posteriorment en mans municipals
el Dr. Breva. Després va passar al C/ Tarongers (avui Conde Pes-
tagua). (Veure escola de Pestagua)
• 1846.- ESCOLA DE PÀRVULS DE LES AULES I POSTERIOR GRUP

ESCOLAR DE LES AULES. En 1846 l’ajuntament va reclamar la
propietat de l’edifici de les Aules de Llatinitat que, en suprimir-se
aquelles, havia passat a mans de l’institut de secundària. Úni-
cament van aconseguir que se’ls permetera instal·lar un aula de
pàrvuls, pagant el lloguer a l’institut. Posteriorment, en 1911, l’edi-
fici va tornar a propietat municipal i es va convertir en un grup
escolar que va acollir en un principi alumnes d’altres escoles com
ara la del Patronat de la parròquia de la Sagrada Familia (Santo
29
Dominguito) en el moment
de la seua supressió.
• 1865.- ESCOLA DEL CARRER

SANT JOAQUIM O DE XI-
QUETES DEL CENTRE.- Era
una escola ubicada al carrer
Sant Joaquim, després Ruiz
Zorrilla. En l’actualitat el lloc
l’ocupa a la Porta del Sol el
banc de Santander (veure es-
cola del Centre)
• 1889.- ESCOLA DE PÀR-

VULS. Estava al carrer Amunt
nº 131, on abans havia estat
una “escola de cagons”.
• 1892.- ESCOLA DE XIQUETS DEL GRAU. La construeix l’ajuntament

amb el mecenatge d’en Gaetà Huguet. Era una escola unitària, amb
un sol saló i mestre però amb nombrós alumnat.
• 1894.- ESCOLA DE XIQUETES DEL GRAU. Una sola aula i mestra.
• FINAL DEL s. XIX. ESCOLA DE MAGALLARES. S’ubicava davant del

que era el Govern Civil al carrer Major, (davant de la església de Sant
Agustí). Allí va assistir com alumne el pare de Bernat Artola.
• FINAL DEL s. XIX.- ESCOLA AUXILIARIA DE XIQUETES DEL CEN-

TRE O DE L’ESCALETA. Ubicada entre el carrer Pi i Margall (avui
Trinitat) i el carrer Sant Francesc, sobre els alts d’un magatzem de
taronja de Masip.
30
• s. XIX.- COL·LEGI DE LA PURÍSSIMA CONCEPCIÓ. Estava agre-

gat a l’institut provincial de Segona Ensenyança, en la part alta
de l’edifici que va ser convent de les monges clarisses, al carrer
Major (avui plaça Santa Clara). Comptava amb alumnes migpen-
sionistes.
• PRINCIPIS DEL s. XX.- ESCOLA DE XIQUETES DE LES CREUS. Al

carrer de las Cruces (pany de les creus, davant de l’institut Fran-
cesc Ribalta).
COL·LEGIS PRIVATS
• Escola d’instrucció primària de D. Vicente Valls (1868, carrer Cava-

llers nº 26).
• Col·legi de la plaça de la Constitució nº 18.
• Escola de xiquets de San Vicente (1887, carrer Major, a l’edifici on

havia estat el Centre Catòlic).
• Col·legi Vicentino (carren Enmig núm 138).
• Col·legi Nuestra Senyora de Lidón (carrer de l’Ensenyança).
• Col·legi dels germans Llorens (1884). De caire cristià amb gran

nombre d’alumnes. Col·legi de San Lorenzo (finals s. XIX i principis
del s. XX).
• Col·legi San Fernando (carrer Amunt nº 79). Admetia alumnes

interns.
• Escola de pàrvuls de D. Juan Candela. Estava regentada per ell

amb la seua esposa com ajudant.
31
• Escola de la Puríssima (primer terç del s. XX) Estava a un edifici
escolar situat al carrer Alegre Renau i l’entrada donava enfront
de la del pati de l’edifici que en l’actualitat és Cambra Agrària i en
aquell moment era caserna de la Guàrdia Civil. Allí impartien do-
cència els seus propietaris, els germans Ramia.
ENSENYAMENT RELIGIÓS
• LES ESCOLES PIES: Després de dos intents fallits, en 1897 es va

implantar el col·legi a Castelló. Va ser important la implicació de
Joan Cardona Vives que va cedir la seua casa del carrer Cavallers
per a la seua creació i també va aportar terrenys i diners per cons-
truir l’edifici que fins ara l’alberga. Es va inaugurar el nou edifici en
octubre de 1900. Al centre va arribar a impartir-se l’ensenyament
fins el nivell de PREU, antic curs d’accés a la universitat. Hi assis-
tien alumnes procedents de famílies amb suficiència econòmica
però també hi havia places gratuïtes on s’impartia ensenyament a
xiquets que comptaven amb pocs mitjans. Uns i altres tenien aules,
pati i professorat diferent. En els anys de la guerra civil l’edifici al-
bergà l’hospital de sang per als ferits traslladats de diferents fronts.
• COL·LEGI DE LES CARMELITES: El col·legi del Sagrado Corazón

de Jesús de les germanes Carmelites de la Caritat va ser fundat
a Castelló l’any 1884 en la casa de la seua impulsora Dª Rafaela
Martí i Ros de Ursinos, viuda de Villalón. La casa estava situada al
carrer Zapateros núm. 56 (avui carrer Colón). La mateixa senyora
va adquirir posteriorment una casa contigua que feia cantonada
amb el carrer Enmig ( quatre cantons) cosa que va permetre am-
pliar el centre. En 1959 es van traslladar a l’edifici que actualment
ocupa amb el nom de col·legi Madre Vedruna.
32
Pati del Col·legi Consolació. Sant de la Superiora.
• COL·LEGI DE LA CONSOLACIÓ: L’any 1871 comencen les germanes

de la Consolació a impartir classes a Castelló en un primer col·legi
fundat per la mare Maria Rosa Molás (avui santificada). L’any 1892
es va comprar una casa al núm. 4 del carrer de l’Ensenyança (des-
prés Antonio Maura). En aquell moment va començar a admetre
alumnes internes. Amb progressives adquisicions de cases veïnes
es va ampliar el col·legi fins que en 1962 va traslladar-se a l’edifici
actual de l’avinguda de Lledó
33
records gràfics
de les escoletes
antigues
Paqui Roca Ivars
El creixement urbanístic de
Castelló ha respectat poques
de les edificacions que en
temps passats van albergar
escoles.
Malgrat això ens resten als arxius fotogràfics de persones guardadores

del passat alguns testimonis gràfics, que, encara que de poca qualitat
formal, tenen en si un gran valor sentimental i testimonial: En mostraré
tres d’ells L’escoleta del Centre:
Escola del carrer Sant Joaquim o del centre.
35
Aquest edifici, en l’actualitat ja enderrocat per convertir-lo en el des-
barat arquitectònic (segons el meu parer) que alberga el banc de San-
tander, al primer pis, va funcionar a partir de l’últim terç del s. XIX l’es-
cola de xiquetes del Centre o del carrer sant Joaquim. Sabem que a
principis del s. XX comptava amb tres aules amb els graus de majors,
mitjanes i menudes.
Als baixos de l’edifici on va estar l’escola de xiquetes del Centre hi

havia un bar, de nom Negresco. A la seua façana el propietari, de mal
nom “El negrero”, va col·locar una escultura de ferro que representava
un pardalot. Per a ell tenia un profund significat: es tractava de “L’au
Fénix”, símbol de l’etern renaixement. Però el poble de Castelló, poc
coneixedor del significat d’aquests elements mitològics antics, no va
tardar en anomenar-lo “ El pardal del Negrero”. Molt enfadat el propi-
etari per les burles constants, va retirar la figura i al seu lloc va posar
un escrit que deia així: “De aquí huyó el Ave Fénix por la manifiesta
ignorancia del pueblo de Castellón”. Amb pardal o sense pardal els
aficionats al futbol seguien acudint els dies de partit al bar on podien
assabentar-se dels resultats.
Un altre esdeveniment de caire ben diferent, va ser un tràgic succés(

de la data del qual no he pogut assabentar-me), i que va causar gran
impressió en tota la població: Un membre d’una de les famílies més
conegudes i prestigioses de Castelló va triar el terrat d’aquest edifi-
ci per llançar-se al carrer i acabar amb la seua vida. Penseu que en
aquell moment es tractava d’un dels edificis més alts de Castelló i
les persones que buscaven la manera de no seguir vivint empraven
el que tenien a mà. Sempre he pensat que la meua mare exagerava
quan em deia que a la basseta dels peixets del parc de Ribalta s’hi
36
havien llençat per suïcidar-se algunes persones. De menuda tenia el

dubte de si s’havien mort d’una infecció per l’aigua pudenta o perquè
les enormes carpes que allí hi viuen se l’havien menjat. Per si de cas
mai m’arrimava a la barana.
L’ESCOLETA DE PESTÀGUA
Quan l’edifici que albergava l’antiga escola de l’Hospital va necessitar

una reparació seriosa, l’ajuntament va demanar-li a D. Joaquin Rodrí-
guez de Valcárcel, comte de Pestagua, que construira un edifici per a
ús escolar. I així ho va fer al carrer Tarongers (avui Comte Pestagua). Allí
es va traslladar l’antiga escola de l’Hospital que a partir de 1893 rebrà
el nom de Escola de Pestagua. En el moment de la seua inauguració
comptava amb un professor director i un auxiliar oficial que impartien
ensenyament en tres aules. L’escola es va tancar definitivament en 1928.
Escola del
Compte Pestagua.
37
Els menys joves de la colla recordem que en aquest edifici va estar

fins a fa uns pocs anys Bicicletas Casañ. Conta Pepín Casañ que al
pati de l’edifici va haver fins fa poc una ceràmica dedicada als xiquets
que van ser alumnes de l’escola. Diuen que ja molt vellets, alguns
alumnes acudien a visitar aquell record dels seus anys escolars i de-
manaven permís per tocar religiosament la placa ceràmica. Natural-
ment en l’original no apareix cap mà (i molt menys femenina i amb
les ungles pintades com la de la foto que mostrem). Es tracta d’una
recreació feta en temps recents sobre l’original per recordar el fet.
A la façana del mateix edifici els alumnes de l’escola van situar una
inscripció metàl·lica dedicada al que va ser el seu mestre molt esti-
mat: Francisco Canós i Sanmartin; placa i inscripció ja no hi són però
sabem que estan ben guardades. Esperem que algun dia puguen ser
contemplats pels castellonencs com un record estimat del que va ser
l’ensenyament en temps passats.
L’ESCOLA AUXILIARIA DE XIQUETES ANOMENADA POPULARMENT

“ESCOLA DE L’ESCALETA”.
Va estar situada al lloc on s’ajunten l’actual carrer de la Trinitat i del car-

rer Sant Francesc ( fa uns anys va haver una tenda de mobles i ara una
d’objectes diversos) Estava al pis principal de l’edifici i s’accedia per
una escaleta. Als baixos de l’edifici va estar el magatzem de taronges
de la família Masip, que va ser alcalde de Castelló. Va tindre una llarga
vida i encara hi ha molta gent que la recorde en funcionament.
38
Escola Auxiliadora de xiquetes o de L’Escaleta.
A la guerra civil, la nit del bombardeig “del barco” va caure una bomba a
la placeta de davant de l’escola i va obrir un bon crater que va ser visitat
per mig Castelló
39
els prim ers g ru ps
escola rs de cas telló
Paqui Roca Ivars
c a p a fi na ls d el segle XIX
Va se r
l va
quan el govern municipa
epta r el rept e d e m illo rar
a cc
és i
l’ensenyament, llogant m el
nt
millors locals i augmenta
nombre de mestres.
Però seria a partir de 1900, en crear-se el Ministeri d’Instrucció Pública,

quan l’actualització del model organitzatiu de la primera ensenyança
va iniciar el seu camí cap a una educació pública i universal. Una de les
mesures necessàries va ser la construcció d’edificis escolars adequats
i completament diferents als anteriors: ELS GRUPS ESCOLARS.
ELS PRIMERS GRUPS ESCOLARS
GRUP ESCOLAR DEL CARRER HERRERO: Va ser al 1905, quan encara

no estava acabada l’obra d’edificació de l’edifici escolar, ja es va acordar
que els xiquets de l’antiga escola del Real i les xiquetes de l’escola Au-
xiliaria del carrer Pi i Margall es traslladaren a la del carrer Herrero. Així,
en la mesura en que anaven avançant les obres, s’anava augmentant el
nombre d’aules i la quantitat de mestres. Deteriorat aquest primer cen-
tre, en 1960 es fa fer subhasta pública per construir un edifici totalment
nou en substitució de l’antic. També aquest edifici va ser profundament
adaptat en 1987 per donar-li l’aspecte actual. El nom del centre va anar
canviat al llarg dels anys: “escola del carrer Herrero”, grup escolar del
“Mestre Castelló”, “Mártires del Magisterio” (1940) i en 1986 altra vegada
“C.P. Herrero” com sempre havia estat la denominació popular.
Antic Herrero.
41
GRUP ESCOLAR DE LA RONDA MAGDALENA: La primera notícia del
projecte de construcció és de 1906. A l’igual que al Herrero la posada
en funcionament no va ser completa des del principi sinó que van en-
trar progressivament xiquets i xiquetes de les escoles públiques de la
contornada, entre elles l’escola de Catarro o la de la Perrera. El primer
edifici va ser enderrocat en els anys 60 per construir l’actual que va
rebre el nom de Cervantes en 1917.
ESCOLA I POSTERIOR GRUP

ESCOLAR DEL CARRER SANT
ROC: A finals del s. XIX i prin-
cipis del XX al carrer Sant Roc
hi havia una escola pública de
xiquets que comptava amb una
sola aula. En 1913 l’ajuntament
va adquirir al mateix carrer Sant
Roc un solar propietat de G. Ros
de Ursinos per a la construcció
d’un grup escolar, però aquest
projecte va tardar en fer-se re-
alitat. En 1923 encara no estava
construït. Per una remodelació
Entrada antiga. Grup escolar Bisbe Climent.
posterior a la primera construc-
ció (pels anys 50), es va modificar la façana del primer edifici, que
era llisa i amb una porta menuda, afegint-li una zona enjardinada
a causa de la qual rebrà el nom popular amb el què va ser cone-
gut: escola del jardinet. En 1970 va ser totalment enderrocat per
construir l’actual. Al llarg dels anys el nom del centre ha canviat:
“Maestro Montserrat”, “Adsuara”, en 1970 “Obispo Climent” i poste-
riorment “Bisbe Climent”.
42
GRUP ESCOLAR EXÈRCIT: En 1928 es va aprovar la seua construcció.

Probablement el nom oficial: “Ejército” respon a la proximitat de l’antic
“Cuartel de Sant Francisco” però el nom popular pel que era conegut
va ser “L’ESCOLA NOVA”. Comptava amb sis classes o graus de xi-
quets i dos de pàrvuls mixtes. Les xiquetes, acabada l’etapa de pàrvuls
passaven a “l’escola de l’escaleta”, al carrer Trinitat. L’any 1969 va ser
enderrocat l’edifici per construir l’actual.
Antic col·legi Exèrcit.
GRUP ESCOLAR DEL GRAU: En 1934 estava en construcció el grup

escolar que s’anomenarà primer “González Chermá”, després “Guerra
del Rio” i en l’actualitat “La Marina”.
GRUP ESCOLAR BENADRESSA: En 1934 s’aprova el projecte i en 1936

el pressupost.
GRUP ESCOLAR SERRANO SUÑER: En 1949 apareix al B.O.E. una am-

pliació d’aquest col·legi, cosa que ens fa pensar que la seua fundació
43
va ser anterior i més propera a la finalització de la guerra civil. L’any
2015 es va aprovar el canvi de nom al que té en l’actualitat: “Castalia”
GRUP ESCOLAR MAESTRO CANÓS SANMARTÍN I GRUP ESCOLAR
JAIME I: Es tracta de dos edificis idèntics i ambdós van ser inaugurats
el mateix dia, en febrer de 1955 . Eren coneguts popularment com Es-
coles de l’àngel per una pintura mural d’un àngel que guarnia la façana.
Un estava al camí de la mar i va canviar a Maestro Canós l’any 1960;
l’altre estava al Cremor i va passar a denominar-se Jaume I.
• Sempre m’ha intrigat la raó per la qual el col·legi Serrano Suñer porta-
va el nom d’aquest personatge tan vinclat al franquisme i el perquè l’ha
conservat tants anys. Ara ja m’ho han contat. Serrano Lloberas, pare
del Serraño Suñer que dóna el nom al col·legi, va ser l’enginyer que va
estar al front de les obres del port de Castelló. Ell i la seua família van
viure a la nostra ciutat per uns anys i sempre es van sentir vinclats a
ella. Al llarg de diferents cursos la família de Serrano Suñer va estar
concedint una mena de beca o ajuda al col·legi que portava el seu
nom. També conten que la casa senyorial que està al carrer Cavallers
front al Museu Etnològic va passar a ser propietat de la família mitjan-
çant un procediment gens clar i moralment reprovable. Cal dir que la
dona de Serrano Suñer era germana de Carmen Polo de Franco,“casi
nà”!
• Molts anys després aquest centre va ser tristament famòs per l’as-
sassinat del seu Director D. Antonio Armelles, comés per uns alumnes
que entraren a robar al col·legi.
• Allà per febrer de 1955 el ministre d’educació J. Ruiz Giménez tenia
prevista una visita a Castelló i calia acomboiar-lo amb generositat. I
quin millor obsequi que la inauguració de dos grups escolars nous,
ambdós construïts amb el mateix model arquitectònic i elements de-
44
coratius semblants (àngels a la façana) que estaven ubicats en zones

de creixement de la població. Encara que aquests dos centres no es-
taven encara oficialment creats ni fets els nomenaments dels mestres
que en ells impartirien docència això no era cap problema per als go-
vernants de l’època. El més important és que es fera l’acte d’inaugura-
ció i que la foto apareguera a la premsa i al N.O.D.O. Així que.... ¡Queda
inagurado este colegio! (serien els actuals Maestro Canós i Jaume I ).
• Un ex-alumne del col.legi Exèrcit ens conta que quan ell anava a pàr-
vuls a l’edifici vell, era un goig olorar en primavera el fort perfum de
les flors d’uns grans arbres anomenats “arbres del cel” que estaven
plantats al pati. Baix l’ombra dels arbres la terra estava humida i les
furgues feien els seus túnels a sota. En lloc de jugar a futbol els xiquets
es dedicaven a l’hora del pati a buscar furgues i jugar amb elles
45
rebost de paraules
Paqui Roca Ivars
• AMB ELS BRAÇOS EN CREU: Castic, públic escolar. Posat de genolls

amb els braços estirats en creu. En casos rebels podien posar llibres
a cada mà.
• AMB ORELLES DE BURRO: posar orelles (de cartró o dibuixades)per

manifestar la ignorància de l’alumne.
• ANAR A COSTURA: Es deia de l’escola de les xiques, perquè els

ensenyaven a cosir.
• ANAR AL REPÀS: Classes extra pagades que rebien alguns alumnes.
• BOSSA D’ANAR A ESCOLA: Allò que anomeu ara Cartera.
• CLARIÓ, TISSA O GUIX: encara es fa servir per escriure a la Pissarra.

No hem avançat gaire!
• DE CARA LA PARET: Castic, escolar. Per marginar l’alumne de classe
• EL MES DE MARIA: Forma religiosa de celebrar la primavera.
• EL XINITO DE LA SANTA INFANCIA: “Hucha” amb figura de indígenes

usada en el “Domund”
• ESBORRADOR: Servia per “esborrar”, especialment la pissarra
• FER XIFRA, SALAR o FER CAMPANA: fallar a classe.

• FER GARRAMANXOS: Fer un treball escolar amb poca traça.
• FORMAR FILES: Ordenar-se els alumnes per fer qualsevol activitat

escolar.
• IZAR BANDERA: Costum consistent en pujar la bandera abans de

començar l’escola.
• LA CONSIGNA+LA MÀXIMA: Frases de caràcter polític que es

platejaven cada dia com una mena d’objectius.
• LA LLET AMERICANA I EL FORMATGE: Ajudes alimentàries que ens

donaven a la postguerra a l’hora del pati.
• LA PALETA o LA CANYA: Ferramenta usada pel mestre, tant per

senyalar com per castigar.
• PLUMÍ o TIMPLET: Punta metàl·lica que, sucada amb la tinta servia

per escriure i per fer taques i garramanchos.
• PLUMIER: Expressió francesa per anomenar la caixa de guardar les

llapisseres.
• POSAR MOSTRA: Posar un exercici per reproduir-lo els alumnes.
• PUPITRE O BANQUET: On seien els alumnes. Eren de fusta, de dos

places i el pupitre permetia alçar els seients ( i també posar pinyols
de lledó o de cirera que en sentar-te petaven).
• QUADERN DE ROTACIÓ: Llibreta oficial del curs on quedava arxivat el

treball de cada dia. La rotació volia dir que cada dia el feia un alumne.
• SECADOR O SECANT: Paper absorbent que es feia servir

per assecar els escrits abáns de passar la fulla i evitar els
garramanxos i les taques.
• TINTA i TINTER: En un temps sense “bolis” ni retoladors, el treball es

feia a llapis o amb tinta (feta amb aigua i una pastilleta) i que estava
en el tinter de cada pupitre.
centres educatius
a la nostra ciutat
Després d’haver fet una bona

passejada al llarg de la història
de les institucions educatives al
llarg dels segles a la nostra
ciutat, penso que convindria també
veure en quin punt ens trobem
al present pel que fa a centres
educatius a la nostra ciutat.
Des del punt de vista oficial l’ensenyament obligatori s’estructura al

nostre país en ESCOLES INFANTILS i ESCOLES PRIMÀRIES, que s’im-
parteixen als C.E.I.P.(Centres de Educació Infantil i Primària), el que tota
la vida he anomenat Escoles, i Centres de E.S.O. (Educació Secundària
Obligatòria) que s’agrupen sota el nom I.E.S. (Instituts d’Ensenyament
Secundari), el que tota la vida s’han anomenat Instituts
Fora d’aquesta estructura obligatòria quedarien els CENTRES MATER-

NALS (Impròpiament anomenats pàrvuls o maternals) acostumen a
ser regentats pels Ajuntaments, o per particulars i com ja hem dit en-
cara no son obligatoris.
També queden fora de la E.S.O (Educació Secundària Obligatòria) els

BATXILLERATS i Formacions de caràcter tècnic genèricament ano-
menats CICLES FORMATIUS que s’imparteixen als I.E.S. Així mateix hi
ha també Centres OFICIALS per atendre determinades necessitats es-
pecials de l’alumnat els C.E.E (Centres de Educació Especial) i d’altres
per complementar la formació de persones adultes (C.F.P.A). Per sobre
de totes aquestes estructures quedarien els centres educatius de grau
Superior (Com ara la UJI, l’ESCOLA D’ART, l’ESCOLA D’IDIOMES o el
CONSERVATÒRI) que no són objecte d’aquest treball.
Ací venen expressats els centres públics i els concertats (privats amb
subvencions públiques) que componen la xarxa educativa d’INFANTIL,
PRIMARIA, i SECUNDÀRIA obligatòria del terme de Castelló. Adver-
tir-vos que hi ha altres centres PRIVATS que no consten al llistat. De
cada centre consta el TIPUS de centre, el seu NOM OFICIAL i L’ADRES-
SA amb el CODI POSTAL per si voleu situar-lo. Les dades d’aquest llis-
tat han estat copiades de la web de la Conselleria d’Educació (amb la
qual cosa vull dir que, si hi ha alguna errada o alguna omissió, evident-
ment, serà culpa meua):
49
CENTRES ESCOLARS D’INFANTIL I PRIMARIA
C.E.I.P. Benadresa: Crta Ribesalbes, 51-YR; C:P. 12006
C.E.I.P. Bernat Artola: C/ Columbretes, 5; C.P.12003
C.E.I.P. Bisbe Climent: C/ San Roc, 2; C.P.12004
C.E.I.P Blasco Ibañez: C/ Pintor Soler Blasco, 5; C.P.12005
C.E.I.P. Carles Salvador: C/ Mª Teresa González, 3; C.P. 12005
C.E.I.P. Castàlia: C/ Mestre Caballero, 33; C.P. 12004
C.E.I.P. Censal: Av. Chatellerault, 6; C.P. 12005
C.E.I.P. Cervantes: C/ Concepción Arenal, 2; C.P. 12004
C.E.I.P. Exercit: C/ Lepanto, 5; C.P. 12006
C.E.I.P. Enric Soler i Godes: C/ Pintor López, s/n; C.P. 12004
C.E.I.P El Pinar: Av. de los Pinos, s/n; C.P. 12100
C.E.I.P. Estepar: C/ Músic Pascual Asensio Hernández, 30; C.P. 12006
C.E.I.P. Fadrell: C/ Cronista Revest, 27; C.P. 12005
C.E.I.P. Gaetà Huguet: Av. Barcelona, 6; C.P. 12004
C.E.I.P. Gregal: Gran Vía T. Monteblanco, 19; C.P. 12006
C.E.I.P. Guitarrista Tàrrega: Camí de la Ratlla, s/n; C.P. 12005
C.E.I.P. Herrero: C/ Moyano, 6-8; C.P. 12002
C.E.I.P. Illes Columbretes: Camí dels Mestrets, 2; C.P. 12004
C.E.I.P. Isabel Ferrer: Camí de La Plana, 11; C.P. 12004
C.E.I.P. Isidoro Andrés Villarroya: C/ Riu Volga, 20; C.P. 12005
C.E.I.P. Jaume I: Camí vell de l’Alcora, 15; C.P. 12006
C.E.I.P. Juan G. Ripollés: C/ Riu Adra, 3; C.P. 12006
50
C.E.I.P. La Marina: C/ De la Marineria, s/n; C.P. 12100
C.E.I.P. Lluis Revest: C/ Vilavella, 13; C.P. 12003
C.E.I.P. L’Illa: Av. Germans Bou (Grup del Carmen); C.P. 12100
C.E.I.P. Manel Garcia Grau: C/ Ceramista Manolo Safont, 4; C.P. 12006
C.E.I.P. Mestre Antonio Armelles Doménech: C/ LÍlla Baleato, 34; C.P. 12006
C.E.I.P. Mestre Canós Sanmartín: C/ Teneríes, 40; C.P. 12003
C.E.I.P. Mestre Carles Selma: C/ Tossal del Rei, s/n; C.P. 12006
C.E.I.P. Mestre Vicent Artero: C/ Pintor Sorolla, 16; C.P. 12006
C.E.I.P. Pintor Castell: C/ Ceramista Godofredo Buenosaires, 18; C.P. 12005
C.E.I.P. San Agustín: C/ L’escola, s/n; C.P. 12004
C.E.I.P. Sanchis Yago: C/ Germá Mozón i Gamón, s/n; C.P. 12003
C.E.I.P. Sebastián Elcano: C/ Magallanes, 10; C.P. 12100
C.E.I.P. Tombatossals: C/ Dr. Juan Bautista Palomo Martí, 102; C.P. 12004
C.E.I.P. Vicent Marçà: C/ José María Mulet Ortiz, 3; C.P. 12006
CEIP Censal.
51
CENTRES DE FORMACIÓ PERMANENT PER A ADULTS
C.F.P.A. Germà Colom: C/ Mestre Felip, 5; C.P. 12005
C.F.P.A. Pasqual Tirado: Av. Germans Bou, 26, Baixos; C.P. 12003
F.P.A. Victoria Kent (Centre Penitenciari): Ctra Alcora, Km. 10; C.P. 12006
CENTRES DE EDUCACIÓ ESPECIAL

C.E.E. Castell Vell: C/ Joaquin Sanchis Miralles, 1; C.P. 12004
C.E.E. El Cau: Camí de Borriol a la costa, 9; C.P. 12006
C.E.E. Penyeta Roja: C/ Concha Espina, 202; C.P. 12004
CENTRES D’ENSENYAMENT INFANTIL, PRIMÀRIA I ESO PRIVATS

CONCERTATS
Col·legi Escoles Pies: Pça Escoles Pies, 27; C.P. 12002
Col·legi Grans i Menuts: Partida Marrada-Cuadra la Torta, 4; C.P. 12006
Col·legi Lope de Vega: C/ Ricardo Català, 36-38; C.P. 12006
Col·legi Ntra. Sra. de la Consolació: Av. Mare de Déu del Lledó, 49; C.P. 12003
Centre Ramiro Izquierdo: Caminàs, 82; C.P. 12003
Col·legi Mare Vedruna Sagrado Corazón: Av. Casalduch, 25; C.P 12005
Col·legi Mater Dei: Ctra. Nac. 340 Km 9,76; C.P. 12004
CENTRES D’ESO, POST-OBLIGATÒRIA I CICLES FORMATIUS

PÚBLICS
I.E.S. Bovalar: C/ Ceramista Manolo Safont, 2; C.P. 12006
I.E.S. El Caminàs: C/ Pintor Soler Blasco, 3; C.P. 12005
I.E.S. Francesc Ribalta: Av. Rei En Jaume, 35; C.P. 12001

52
I.E.S. Juan Bautista Porcar: C/ Herrero, 76; C.P. 12005
I.E.S. La Plana: Camí La Plana, 13; C.P.12003
I.E.S. Matilde Salvador: Av. Casalduch, 120; C.P. 12005
I.E.S. Miquel Peris i Segarra: Av. De la Mar, 431; C.P. 12100
I.E.S. Penyagolosa: C/ Moncófar, 5; C.P. 12003
I.E.S. Politècnic: C/ Canto de Castàlia, 1; C.P. 12006
I.E.S. Sos Baynat: C/ Moncófar, 3; C.P. 12003
I.E.S. Vicent Castell Domenech: C/ LÍlla Baleato, 18; C.P. 12006
I.F.P. Superior Costa de Azahar: Av. Ferrandis Salvador, 6; C.P. 12100
53
MAGDALENA 2019
programa
de festes
Divendres 22 de març
17:30 h. Endreçament de l’ermita de 15:30 h. Dinar a Sant Roc.
Sant Roc i les rodalies
17:00 h. Recepció de la TORNADA DE
20:00 h. Parlament del mantenidor/a. LA ROMERIA amb repartiment de vi
21:00 h. Porrat inicial. dolç, rotllets i cintetes a tots i totes les
participants.
22:00 h. Al cadafal, a veure la
Dissabte 23 de març Desfilada de les gaiates.
16:00 h. Pregó al Cadafal.

20:00 h. o quan s’acabe el Pregó Cau Dilluns 25 de març
obert al públi i sopar.
10:30 h. Pregó Infantil, especialment
aquells que tenen fills o nets en edat.
Diumenge 24 de març 13:30 h. Endreçament del campanar.
16:00 h i fins que la llum ens ho
8:30 h. Concentració de la Colla sota
permet Pujada al campanar per a
el Campanar per sortir de ROMERIA.
tothom.
11:00 h. Esmorzar a Sant Roc.
18:00 h. Xocolatada
13:00 h. Dansà popular a l’era de la
21:00 h. Netejada de morrandes per
Magdalena. En acabar homenatge a la
fer la Dansà popular.
SANG DELS MOROS.
54
Dimarts 26 de març Diumenge 31 de març

12:00 h. Concurs de paelles Intercolles 7:00 h. Cadires i taules a Sant Roc.
18:00 h. Cau obert En acabar, esmorzar.
12:00 h. A Sant Roc, Gran Traca
que donarà inici al Concurs
Dimecres 27 de març Intercontinental de Paelles.
14:30 h. El jurat tastarà i decidirà les
20:00 h. Mostra gastronòmica i
tres paelles guanyadores. Després,
lliurament del llibret.
cadascú menjarà de la paella que ha
guisat o implorarà la caritat cristiana
Dijous 28 de març de les altres.
Després de dinar, espais gratuïts de
20:00 h. Actuació estelar de la Comissió propaganda electoral.
de festes (com cada any sorpresa
20:00 h. Cau obert amb Xocolatada,
assegurada).
cacaus i alguna sorpresa que caurà.
En acabar se celebrarà el clàssic:
Divendres 29 de març Magdalena!! què mana mare?
18:00 h. Cau obert.

21:00 h. Sopar de gala (no estan
permesos els trages llargs).
22:30 h. Actuació musical (cançons
d’avui i de sempre, xupitos de colorins...
ja sabeu...).
Dissabte 30 de març
10:30 h. Romeria de les flors
15:45 h. Concentració al Cau per anar a
l’ofrena.
18:00 h. Cau obert o dia lliure

55
segona Part:
vivències
dels pixavins
l’escola
del jardí
Tico Queral Gozalbo
Esta es l’historia de dos xiquets

del Raval de Sant Felix que
van nàixer als finals de la
postguerra, l’any 1948 i que
van estar des de els 5 als 14
anys al “Grupo escolar Obispo
Climent” i al que tot el món
en aquell temps, i alguns
encara ara, l’anomenen
“L’escola del jardí ”, on per
cert, tot eren xics.
Toni i Tico tenien moltes coses en comú. Els seus pares vivien de la
agricultura, un era corredor de taronges i l’altre tenia horts i arrossars;
vivien al mateix carrer ,tenien la mateixa edat, les seves cases estaven
juntes i junts van començar l’escola a la mateixa mestra, fins i tot i eren
companys de taula.
Els primers dies els tenien que acompanyar les mares perquè no volien
anar a l’escola i ho feien plorant. En aquella època fins els xiquets vivien
en un món molt gris, monòton i fins i tot captaven molta prudència i
sentien que havien d’anar amb molt de compte, fins i tot amb por. Ben
assabentats que els tenien els pares:
—Fills no parleu molt —els deien contínuament —Procureu passar des-

apercebuts, mai no parleu de política ni digueu coses de casa...
Els va tocar de parvulista a Doña Maria ,la cosa no estava malament

ja que l’altra parvulista era molt més seria i a més, sempre parlava en
castellà. Ells estaven convençuts que no sabia parlar valencià; en canvi
a la seva mestra quan feien corro amb els altres mestres els sentien
que alguna vegada parlaven en valencià, cosa que els alegrava perquè
els feia sentir mes propers. Ara bé, als xiquets, mai no se’ls podria acu-
dir dirigir-se a ells en valencià.
Toni i Tico eren ploróns perquè els feien por i, algunes vegades, tenien
el sentiment de fer alguna cosa malament. Per exemple, en una ocasió,
sense tindre res a vore, a un xiquet li va desaparèixer un llapis i la mes-
tra molt enfadada els va amenaçar que fins que no apareguera el llapis
estarien tots a la classe sense eixir. Com passava el temps i no apa-
reixia i veien que les demés classes se’n anaven a casa, es van sentir
com si foren a la presó. I, ale, els dos a plorar! Total què se va contagiar
tota la classe i van estar molt de temps plorant. La mestra encara els
59
va renyir mes per açò. Al final se va cansar i els va deixar eixir sense
que apareguera el llapis... Van pensar que, com que ja era migdia, se
veu que tenia ganes de dinar.
En una altra ocasió, a un dels dos amics li va desaparèixer la cartera i

durant molts dies va viure amb l’angoixa de anar a classe sense cartera
i veient-se senyalat; ja sabem com son els xiquets per estes coses. La
mare no volia comprar-ne una altra perquè sabia que prompte o tard
apareixeria. Però passaven els dies i de manera inexplicable, després
de regirar tota la casa de dalt a vall varies vegades, la cartera continua-
va sense aparèixer. S’ha de explicar que en les cases que tenien cavall,
sols entrar estava el carro i tenien el costum de recolzar les garbes de
Escola Bisbe Climent o del Jardinet.
60
herba alfals verda (menjar preferit de les cavalleries de llaurança) en el

racó de l’entrada així, en acabar-se, se reposaven les garbes altra ve-
gada. I va ser el cas que, quant se va acabar l’herba alfals, al llevar la úl-
tima garba, allí que va aparèixer la cartera ben perfumadeta amb l’olor
d’herba alfals fermentada. Es veu que el pare, sense donar-se compte,
la va tapar. Qui es pensava que estaria allí?...
El pitjor, però, va ser a l’hora d’explicar-ho perquè, al preguntar la mes-

tra on havia aparegut ,el xiquet se va armar un embolic:
—Estaba detrás de la hierba —deia el xiquet mig plorant
—¿Como se puede criar hierba dentro de una casa?—Cridava la mestra

enfurismada
El curs següent, i els demès, el primer que feien al entrar a l’escola era
formar al pati com si foren soldats, cantar “Prietas las filas”. Als xiquets
els encantava eixir-se’n del guió en un moment de la cançó i colar un
“Pi Pip”, aleshores, el mestre la feia repetir per indisciplina fins que no
se escoltara el “Pi Pip”. El mestre, que curiosament sempre era el ma-
teix, els amollava una “Arenga” i després cantaven el “Cara Al sol” amb
tots els vives corresponents i ja en classe havien de fer una redacció i
extraure una “moraleja”
Al tercer any, els van canviar de mestre i els van separar. Lògica-
ment van fer nous amics i cadascú va diversificar les amistats. Fora
de l’escola, seguien jugant entre setmana al carrer, però els diumen-
ges per la vesprada, no es veien tant, ja que l’un anava al cine amb
els seus pares i l’altre, que era de família molt religiosa, se’l empor-
taven a Vespres (rezo del oficio divino) a la parròquia de La Sagrada
Família.
61
L’escola tenia dos patis, un de petits que estava formigonat formant
un ampli claustre per tal de passejar els mestres i retirar-se en cas de
pluja. L’altre era de terra i se’l van apoderar els majors perquè tenia un
camp de futbol i el galliner de la portera, la senyo Teresa. Ja ens po-
díem cuidar els petits de no molestar-los quan jugaven al futbol, o a
altres “vicis” perquè podíem acabar amb els nassos xorrant sang. La
senyo Teresa n’estava farta de les pilotades que rebia el seu galliner i la
guerra entre ella i els majors era continua. Per més que s’aclamava als
mestres el problema mai no es va resoldre.
Van anar passant els anys i canviant de aules i de mestres .Van conèi-
xer a Don Enrique, que era sord com una tapia i a Don Sandrini que
tenia la canya mes llarga de l’escola, i no li faltaven motius perquè,
entre altres qüestions, els alumnes li prenien el pel cremant paperets
a l’estufa que tenia als peus. Al jubilar-se el va substituir Don Raúl
Salamero. Don Manuel al que els alumnes volien molt i no pegava.
Don Vicente i Don Paco que portava a la seua aula als que tenien
bona veu per tal de cantar en el “Coro de la escuela” i per fi a Don
Juan, que els va ensenyar molt sobre els temes pràctics per la vida.
Amb ell van guanyar un Premi Nacional per fer els alumnes dos ma-
pes electrificats, d’aquells que se encenia la llumeneta si encertaves
la resposta; l’un era d’Espanya i l’altre del món. Este Mestre era molt
bo, però pera els alumnes tenia el defecte de no posar-se mai malalt;
i això que fumava tant que de vegades tenia tres cigarros al mateix
temps tirant fum.
També van tenir dos directors, Don Modesto que era molt bona perso-
na i a la seua mort va vindre Don Avelino de les Castelles.
62
No vull cansar amb mes anècdotes, algunes boniques i altres agres

que van passar Toni i Tico perquè no acabaria mai.
Ara sóc un jubilat que, entre altres coses, de vegades porte i replegue
als nets/netes a l’escola i pense com han canviat les coses. Els veus
que van tan contents, tan tranquils i tan feliços; amb una llibertat que
mai no vam a pensar que aplegaríem a tindre i que, sense intenció de
jutjar, Toni i Tico no tenien. A ells els va tocar viure en aquella època on
tot estava dirigit i ben nugat. També és ben cert que mai hem de creure
que estem en possessió de la perfecció. Mes bé farem en pensar que
falta molt per millorar i corregir
63
del cançoner
per a marta
Aquesta cançoneta forma part

d’un cançoner que Vicent Serra
li va regalar a una amiga de
8 anys per la seua comunió.
Esta format per 41 poemetes en
els quals una xiqueta relata
en pri´mera persona i amb
vocabulari senzill totes les
petites circumstàncies que
conformen el seu dia a dia.
Cançoneta per al primer dia
d’escola després de festes
Vicent P. Serra i Fortuño
..Ja s’han acabat les festes.

S’ha acabat el no fer res.
Tenia ganes d’escola,
però ara...¡ ja no ho sé!.
Em trobaré a les amigues
i amb elles he de xerrar,
de les coses tan boniques
que aquests dies m’han passat.
Però...alçar-me a aquestes hores...
tan prompte, tan de matí...
m’omple el coret de tristor.
Tan bé que s’estava al llit!
Ja s’han acabat les festes.
S’ha acabat poder jugar.
La mare, el pare i la mestra
tots diran: “ Ara a estudiar...!
Pobreta de mi, pobreta!
Qui m’ho havia de dir?
Ahir era de tots l’ama
i ara tots manen de mi!
vivències d’una
mestra rural
Paqui Roca Ivars
En llegir les paraules “mestra

rural” donareu per cert
que em refereixo a temps
llunyans.
Efectivament en l’accepció que jo li done, avui ja no existeixen mestres

rurals. Hi ha mestres que exerceixen la seua professió en pobles
menuts però, per a mi, són mestres “de poble” però no mestres rurals.
Jo vaig tenir la sort de ser mestra rural.
Allà per l’any 1967, sense que jo ho demanara ni m’ho esperara, em

van donar en propietat definitiva el poble de Ludiente. Vaig haver de
buscar-lo al mapa perquè ni jo ni cap membre del meu cercle personal
n’havia sentit parlar d’ell. Era el mes d’agost quan, acompanyada per
la meua mare (jo era una joveneta de 21 anys que mai havia sortit del
caliu familiar) ens van llançar a l’aventura de conèixer el meu nou destí.
Vam arribar amb el taxi que feia el transport els dies que no hi havia
autobús de línia: un enorme i antic cotxe negre on s’amuntegaven 6 o
7 passatgers. Mirant per la finestreta del cotxe anava descobrint unes
poblacions que m’eren completament desconegudes: L’Alcora, la Foia,
Figueroles, Llucena... i després voltes i revoltes per ascendir al port del
Revolcador i endinsar-nos en l’espès pinar i l’abrupte paisatge de mun-
tanyes i profundes barrancades.
Quan vam arribar a Ludiente el sol queia de ple. Tinc gravat en la me-
mòria la primera imatge que em va sobresaltar: en una de les cases de
la plaça i penjat d’un ganxo hi havia un corder mort sencer i disposat
per a la venda mentre una dona, la carnissera, asseguda en una cadira
espantava amb una llarga canya rematada amb un plomall de colorets
les mosques que esvoletegaven al seu entorn. Va ser el primer avís de
què entrava en un món que res tenia que veure amb el que fins aquell
moment havia estat el meu.
67
Vista de Ludiente.
Avisat de la meua presència, l’agutzil va venir a saludar-me per acom-

panyar-me a casa de l’alcalde. També recorde algunes de les seues
paraules perquè en aquell moment (innocent de mi ) no les vaig com-
prendre: “Le aconsejo “que no se case con nadie”. ¡I tenga cuidado con
la tia Modesta que es la que controla a los maestros!”
Molt amablement el tio Jorge, l’alcalde, em va acompanyar a veure

l’edifici escolar. No podia creure’m el que veia. La que seria la meua
escola no es diferenciava en res de les cases familiars del poble. A la
planta baixa estava el que havia segut el corral del matxo (que servia
per a que les xiquetes feren les seues necessitats). També baix hi havia
una estança per a magatzem municipal on s’amuntonaven mobiliari
vell i altres coses. Per una escala s’arribava al primer pis. La cambra
que donava a la plaça era l’escola, una diminuta aula amb una petita
pissarra, uns pupitres i poc més. Mai m’havia imaginat així una escola.
Jo venia d’un grup escolar de Nules i allí les coses eren ben diferents.
No sé que em va passar, però en lloc d’esglaiar-me vaig sentir un gran
benestar en aquell espai, un amor a primera vista que va durar tot el
curs... i més.
68
En preguntar on viuria jo, l’alcalde em va dir que les mestres estaven

hostejades en la família que feia de fonda o en altres cases. Com que
em va veure cara de no acceptar l’opció, em va informar (ben segur
de què no m’agradaria) “Si quiere ver la otra sala del primer piso, se la
podemos arreglar”.
Era una sala un poc més gran que l’escola, amb dues alcoves i un estar.
Vaig dir que sí, que aquella seria la meua casa. En uns dies tot estava en
ordre: les puces que des de que va acabar el curs havien envaït el local (i
que també em van donar la benvinguda posant-se sobre les meues ca-
mes), eliminades, l’escoleta i la meua cambra neta, a una de les alcoves
un llit i a l’altra un armari. Canterer per als cànters (a per aigua anava a la
font de la plaça), un foguer per guisar..... suficient per a mi.
La primera nit que vaig dormir a la meua caseta ma mare es va quedar

amb mi “per si tenia por”. La por la va tindre ella. Quan, abraçadetes
intentàvem dormir, un cops molt forts a la paret (o a la porta) ens van
esglaiar. No van parar en tota la nit. La mare, més poruca que jo, no pa-
rava de resar: “Santo, Santo, Santo, señor Dios de los ejércitos....” amb
la qual cosa més que tranquil·litzar-me encara m’esglaiava més. Al dia
següent vam saber que eren els cops: el matxo de la casa del costat de
la nostra pegava patades a la paret.
Amb eixes primeres perspectives, podria semblar-vos que no vaig ser

feliç en aquell poble. Vaig ser molt feliç! Em van acollir molt prompte.
Una germana d’una xiqueta dormia amb mi, la casa que tenia el bar i
la tenda es van oferir a que totes les nits amb el meu sopar anara a sa
casa per menjar en companyia i a calfar-me a la llar, les veïnes s’ocu-
paven que no em faltara de res...
Poc a poc em vaig integrar en el poble. Vaig descobrir, en les llargues

xerrades vora el foc a les cases d’algunes alumnes meues, una vida
69
que ni m’imaginava. Vaig anar amb les xiquetes a veure com retalla-
ven els ullals als porquets acabats de nàixer, vaig fer “mostillo” amb
el primer suc del raïm i pa i arròs al forn al forn comunitari, vaig ballar
a les festes, vaig anar amb les alumnes a buscar branques al bosc
per a l’estufa de llenya que ens escalfava l’escola, anàvem al bar en
horari de classe a veure la primera televisió del poble... Per tal d’in-
tegrar-me i conèixer més aquella vida que m’encisava vaig demanar
fins i tot que em deixaren participar en la matança del porc. Clar que
la tia Modesta (el terror dels mestres i molt amiga meua quan ens
vam conèixer bé) em va gastar la broma de manar-me la feina més
bruta de la matança: netejar a la sèquia dels rentadors els budells del
porc per a fer l’embotit. Vaig tardar anys en llevar-me la pudor de la
memòria i poder menjar botifarres.
Tampoc les 18 xiquetes que tenia em van donar cap problema. Encara
que ningú m’havia ensenyat com es donava classe a un alumnat de 4 a
14 anys amb nivells ben diferents, em vaig apanyar sense estressar-me
per nivells ni programes. Vam jugar, vam fer teatre, ens vam disfressar,
vam anar d’excursió a veure la mar, vam anar a fer “labor” a la munta-
nya en dies de bon temps....
No us cregueu que no vaig plorar. També vaig plorar quan l’enyorança

de Vicent, de la meua família o del meu poble m’envaïa. Però les xique-
tes no en deixaven sola i tenia molt que fer, molt que aprendre i poc de
temps per a males enrònies.
Quan arribat juny em van donar un altre poble (el del costat) Cas-
tillo de Villamalefa, desitjava de tot cor que cap altra mestra ocupara
aquella entranyable aula i aquell habitacle des del qual podia dirigir
la classe mentre feia el bullit per a dinar. La casualitat va fer que es
complira el meu desig: a l’any següent xiquets i xiquetes van passar,
ja junts, a l’altre edifici escolar, el nou, que fins eixe moment estava
destinat sols als xiquets.
70
Algunes mares i les xiquetes també van plorar. Poc imaginàvem en el

moment del comiat que dos anys després, ja casada, compraria una
casa al poble on criaríem al nostre fill, li ensenyaríem a estimar la mun-
tanya i el riu i el deixaríem gojar de la felicitat de jugar pel poble sense
cap prohibició.
En 2018 farà 50 anys que vaig ser mestra rural en el sentit més profund
de la paraula. Els 25 anys sí que els vaig celebrar amb les meues xique-
tes (ja dones naturalment). Ara ja tenen nets i poques viuen al poble
però el contacte no s’ha perdut. Com sabeu Xavi, el meu fill, ha decidit
viure a un mas del terme de Ludiente.
Sé que si tot això m’haguera passat en l’actualitat tot hauria estat ben
diferent. Amb vehicle propi, segurament haguera anat a casa més ve-
gades i amb Internet i les xarxes socials no haguera desconnectat del
meu món i, possiblement, no m’haguera enfonsat en el món rural. Però
pense que m’haguera perdut una de les experiències més enriquidores
de la meua vida. Així els ho dic als estudiants de magisteri quan venen
a entrevistar-me per algun treball de la universitat.
Encara no fa molt venia Xavi a casa amb una caixeta: “Mare, Asunci-
onica (la meua veïna de Ludiente) m’ha dit: dale a tu mare estos hue-
vicos de mis gallinas”.
Mestra rural... ¡ records de vida!
71
escola rural
al poble
Josep Prades Gavaldà
El 26 de desembre de l‘any
1948, dia de sant Esteve vaig
nàixer a Rossell, desprès
de la matança del porc del
meus avis materns, anant tot
seguit a viure a la Pobla de
Benifassà que era la llar del
meus pares. El meu pare era
fill de la Pobla, i la meua
mare filla de Rossell.
El records del meu pas per l’escola de la Pobla de Benifassà son pocs.
Vaig anar alguns dies a l’escola de les xiques, que no era costum, ni
tenia l’edat d’entrada a l’escola, degut a que la mestra Lola, era filla de
Rossell i amiga de casa dels meus avis materns. Això si, al “recreo” ju-
gava amb els altres nois i noies, Ramon, Vicent Alberto, Pepito, Franco,
(no el dictador), Josefina, etc..
A l’any 1955, després del recent naixement de la meua germana Montse,

la meva família vam decidir traslladar-nos cap al pla, al poble de Rossell,
comarca del Baix Maestrat, en busca de millors condicions de vida. Era
el poble on vivien els meus avis materns. Total que encara estava a punt
de poder començar el proper curs escolar 1955/1956, a l’escola de Ros-
sell,. i no havent complit encara els set anys de la meua infantesa.
Les Escoles 1932-1938 i des de 1976. Les Escoles de la Dictadura 1938–1976.
L’escola està situada junt a la plaça del poble on es troba l’Ajunta-

ment; just al límit de la part vella del poble, la “Vila”, i la part nova, el
“Pla de la Font”. Es va construir en temps de la II Republicà, una de les
setanta mil escoles que el govern republicà va portar a terme en els
primers anys de govern per eradicar l’alt percentatge d’analfabetisme
de l’estat espanyol. L’escola en la seua inauguració fou dedicada a
73
l’il·lustre escriptor Lope de Vega. L’edifici se troba damunt d’un des-
nivell, que suporten uns murs de formigó. L’accés des del carrer és fa
per mitjans d’unes escales i rampes, fins al pla on estan edificades les
escoles. Entre de les baranes de protecció dels murs se troben uns jar-
dins, que durant els “recreos” ens els feien cuidar, distribuint-se els nois
en grups; als que millor els tenien cuidats, els lloaven.
La distribució de l’edifici consta de dues plantes, la baixa per les noies

i la part alta per als nois. Cada planta consta de serveis i de tres aules,
(cada aula darrera de la taula del mestre es trobaven les tres figures,
(el crist i els dos lla...) així com un magatzem que guardava els estris
per preparar la llet del mati al “recreo”, que els benvolguts americans
del “Plan Marshall” ens enviaven per experimentar amb ella si el nostre
creixement era efectiu. També hi havia, formatge que sols el veien els
“mandamassos” municipals i el capella.
Acabada la gloriosa creuada nacional, de la guerra civil, li van canvi-

ar nom al grup escolar en agraïment al “Generalíssim Franco” per la
victòria sobre l’exercit roig. Nom no gens apropiat per una institució
dedicada a la escola pública. Amb la arribada de la democràcia, se li ha
tornat el seu nom d’origen, “Lope de Vega”.
Durant la meua infantesa al poble de Rossell vaig anar a aquesta es-

cola els cursos 1955/1956, 1956/1967 i 1967/1968. Els records d’aquell
temps passat a l’escola i d’aquells anys, amb la presa de consciencia
de la realitat de l’ensenyament en aquell temps de foscors. Ara, em
venen a la memòria les formacions dels matins; a l’hora d’entrada a
l’escola, a l’esplanada del pati et feien formar en fila militar i cantar el
“cara al sol” amb la mà alçada mentre desplegaven la bandera a la part
alta de l’escola.
Els records de les classes de l’època són del més convencionals. El xics
a la planta alta i les xiques a la planta baixa. El mètode d’ensenyament
74
no era altre que “la letra con sangre entra”. Els mestres feien servir el
mètode del garrot quan fallaves o no contestaves la pregunta o feies al-
guna tonteria. El barrot de les cadires que tenien damunt de la taula te’l
feien passar per la mà o per tot el cos, i si els plors sortien d’aquells ulls
innocents, ració doble. Altres càstigs que impartien en l’ensenyament,
eren de genolls a terra, de cara la paret, amb les mans en creu i uns llibres
damunt les mans, o castigat a les sortides de les classes, (a mi en van
castigar a la sortida un vespre per no saber-me la Avé Maria) què podia
pensar en aquell temps, no saber-me una disciplina tant a profitosa per
al demà, amb els ulls plorosos. L’altre càstig que tenies que sofrir, era
quan arribaves a casa i te preguntaven com anat, si dies la veritat, ració
doble de l’avia o la mare, ja que creien que t’ho havies merescut.
A l’hora del pati, també es preparaven les olles de llet en pols del “Plan
Marshall”, per més que als nostres pobles sols van arribar les escor-
renties, si tenies sucre o cola-cau tenia un altre sabor, sinó te l’havies
d’engolir a got pelat. Durant el temps del pati aprofitàvem per poder
parlar en la nostra llegua vernacla, ja que les classes eren en castellà
“por la gracia de Deu”.
Curs escolar 1956-1957

Escola de Rossell.
75
Un dels mestres que em va tocar, emprava el mètode d’ensenyament
militar. Ens feia fer formació militar; dos bàndols enfrontats l’un a l’altre
de menor a major graduació, jo vaig arribar a capità. El senyor mestre
feia la funció de capità general, sorties de la formació i amb salutació
militar et presentaves davant de ell “ a la orden de vuestra usía mi ge-
neral, se presenta el número tal” i, si et tocava, feies una pregunta al
teu company del bàndol contrari; si la contestava guanyava ell, si no
guanyaves tu, era una bona formació per al dia de demà.
Un altre mètode que a mi me va tocar patir, era que quan arribava a

casa de la meua avia al sortir de l’escola per berenar “Pa vi, amb su-
cre”, ella em feia llegir una pàgina del llibre; jo començava a llegir i, si
em parava en una coma o un punt i apart, sense esperar-lo clatellot; jo
protestava i doble ració. Així fins que vaig aprendre a llegir del tiró sen-
se respectar els accidents gramaticals i d’aquesta manera me’n sortia
sense clatellot.
Altres records de l’època d’infantesa, era quan per alguna raó no havies
pogut anar a la missa del diumenge o festiu, i no ho podies justificar,
et passaves l’hora del pati de cara al mur que hi havia a l’escola tota la
setmana, mentre els altres nois jugaven al teu voltant fent-te la burla.
En els anys de la postguerra l’església tenia tot el poder sobre el poble;

estava prohibit treballar en festes, però la majoria de la gent aprofitava
els diumenges i els dies festius per anar a la recollida d’olives dels seus
conreus; sempre d’amagat, ja que la resta del dies de la setmana tenien
que anar al jornal per poder sobreviure.
També tinc el record de petit, als vuit anys, quan vaig fer la primera
comunió. Ens tocava, per designació directa, fer de “coteret” o “esco-
lanet” a tots el nois del poble que fèiem la comunió. Els pobles del Baix
Maestrat, Alt Maestrat, els Ports, als anys cinquanta el bisbat de Tor-
76
tosa arribava fins al cap i casal de la província Castelló; és curiós que

per l’església, fins ara, no hi han hagut problemes amb els límits de les
seves demarcacions a l’hora de envair límits comunitaris com els que
tenen els politics d’ara.
Recordo que hi havia dies assenyalats per als xics i per a les xiques. Els
xics el dia 5 de desembre celebràvem la festa del patró Sant Nicolau
i anaven per els carres del poble cantant: “San Nicolás varón bendito
gran confesor de Jesucristo vamos al rio a merendar, vamos al rio a
merendar. Gallo i gallina que encontremos, manda el rey que las ma-
temos, tris-tas con la espada morirás, tris tras con la espada morirás”.
Les dones del poble s’afanaven en arreplegar tot l’aviram que es troba-
va al carrer, ja que solíem anar a la font de baix, a berenar, i si trobaves
algun animalet ho tenia clar. Les xiques tenien la festa de santa Cata-
lina el 25 de novembre i així mateix cantaven “Santa Catalina, la rosa
divina irás al cielo a ver a María” si s’ha dir veritat, els xics teníem un
altra versió que , per discreció no diré.
També fèiem sortides d’excursió, al Mas d’Arnau, o al turo de Sant

Marc, on es troba una capella dedicada al sant. D’aquest punt hi ha
una vista panoràmica de la plana de Vinaròs-Benicarló i la mar Me-
diterrània. També hi ha una dita popular que diu: “ per sant Marc i
la creueta, no te lleves la jaqueta”. Durant les marxes es cantaven
cançons tradicionals de la falange, “Montañas Nevadas”, “Prietas las
Filas”, etc., tots formant unes files.
Durant els dos anys que em va tocar fer de escolanet, una setmana de
cada mes teníem que anar a missa de vuit (per a creients) o si era de
difunts a les set (ja que la gent tenia que anar al camp). Els dies nor-
mals érem sis nois els que acudíem a missa de vuit del mati. La mis-
sa, com eren poques les beates que acudien, es feia a la capelleta del
77
costat de l’altar major. Mentre es donava la comunió, dos escolanetes
aguantaven el ciri i el plateret, els altres ens retiraven darrera de l’altar i,
cosa de crios, ens tiraven restes de ciris, algun que altre sobrepassava
l’espai. La germana de mossèn Hermenegildo, que era una mala pu-
nyetera, un dia se va quedar de genolls darrera de la separació de l’altar
i, quan vam retornar a la posició per reprendre de nou la missa, em va
soltar un clatellot que em va marcar totes les ungles roges al coll; jo,
com no... Ai, ai!.
També al mes de maig, totes les vesprades ens feien anar al rosari de
“María que madre nuestra es”, un dia vaig tindre que muntar a la trona
a fer una part del rosari. L’església dedicada als Sants Joans, es troba
en la part vella del poble, la “Vila”, i destaca dalt del turó.
En l’any 1958 la família ens van traslladar a les Cases del Riu, ja que el
meu pare treballava a la paperera. Jo vaig anar a l’escola de la Sènia (Tar-
ragona), a l’altra part del riu Sènia, havíem de creuar els límits provincials.
D’aquests anys a l’escola de la Sénia els records són pocs, i tenia que fer
nous amics, tots els matins ens ajuntàvem els nois i noies de les Cases
del Riu, travessavem el pont vell del riu i per la costera cap a la plaça del
poble, en busca de la clotada on es troben les escoles durant dos cursos.
Vaig anar a l’escola els cursos 1958/1959, 1959/1960, com que havia
complit onze anys, havent obtingut el certificat d’estudis primaris, tenia
que continuar amb el batxillerat per seguir estudiant, per la qual cosa
tenia que anar a estudiar a fora de casa, o sia, a Castelló o a Tarragona.
Com que no teníem diners per poder pagar les despeses dels estudis,
em vaig posar a treballar d’ajudant de mecànic de l’empresa d’autocars
“Jaques” per què la meua família coneixia a l’encarregat. Els cotxes de
línia fèiem el recorregut de la Sènia a Ulldecona i de Rossell a Vinaròs.
78
A l’edat de 14 anys, vaig acabar el meu pas per les escoles rurals de
Rosell i la Sènia i als 17 anys, vivint a Vinaròs, vaig matricular-me a una
acadèmia, “El liceu Quixot”, tenint que anar a examinar-me de batxille-
rat a Castelló a l’institut Ribalta, de tot el batxillerat per lliure. Desprès
me’n vaig anar a Barcelona on em vaig traure el títol de Enginyer. Tècnic
Industrial
79
l’escola
de cagons
Paqui Roca Ivars
-Jo vaig anar a l’escola de cagons.
-Això ho has somniat. ¿No ho hauràs llegit en algun llibre antic d’eixos
que omplen el despatx de Vicent?
Aquesta afirmació meua feia riure a qui l’oïa Vaig arribar a creure que
aquell record meu d’una caseta a un carreró amb una entrada fosca
com la de totes les cases del raval, on jo acudia amb una cadireta molt
xicoteta per a fer... no sé que, mentre una dona major em cuidava junt
a altres xiquets i xiquetes, éra un record fals.
El dia que una persona, per cert molt més jove que jo, en comentar-li-ho
va exclamar: —Jo també hi vaig anar!— Em vaig traure un pes de da-
munt. No era un fals record.
Uns dies després, a l’exposició d’escoles, li vaig mostrar a una visitant el

quadre del pintor Castell on es representa una escoleta d’aquest tipus. La
sorpresa i l’alegria que vaig sentir

va ser encara més gran. Em va dir:
—Jo soc la neboda-neta de Ma-

nuela Orlandes Ortí, d’Albocàsser
i ella tenia una escoleta de ca-
gons al carrer Lope de Vega de
Castelló.
Em vaig assabentar que, efecti-

vament, aquesta dona, ja major,
recollia a la seua casa, sense cap
tipus d’obres d’adequació, els
xiquets i xiquetes més menuts
mentre les mares treballaven
als magatzems de taronja, a les
fàbriques tèxtils, a l’espardenya En les “escoles de cagons” una dona,
generalment major, guardava els xiquets
o d’altres ocupacions. Va estar i xiquetes menuts quan les mares podien
oberta al menys fins la dècada permetre-s’ho.
dels 70. Els que hi vam assistir

recordem com un grapadet de menuts, amb les seues cadiretes de
casa, acudien de bon o mal grat a ella mentre les mares treballaven.
A les mares treballadores que no es podien permetre tindre una “pas-

sejadora” per atendre els seus xiquets menuts, i donat que no hi existia
cap altre tipus de guarderia per a xiquets i xiquetes de dos o tres anys,
els venia bé l’existència al raval d’una escola de cagons.
I no penseu que us parle de la prehistòria. Avui ens sembla estrany,

però no fa tant de temps
81
gent que parla
d’educació
Recull de José Juan Sidro
“Jo no ensenye els meus alumnes,
només els proporcione les condicions perquè puguen aprendre”
Albert Einstein
“Un xiquet no és una ampolla que cal omplir, és un foc que cal avivar“
Michel Eyquem de Montaigne
“La primera tasca de l’educació és agitar la vida,

però cal deixar-la lliure per que es desenvolupe”
Maria Montessori
“L’objectiu principal de l’educació és crear persones capaces

de fer coses noves, i no simplement repetir el que altres generacions
han fet”
Jean Piaget
“Ningú s’educa a ell mateix, les persones s’eduquen entre sí,

mediatitzades pel món”
Paulo Freire
“Un nen que no se sent estimat, difícilment pot ser educat”

Johann Heinrich Pestalozzi
“El que d’arrel s’aprèn, mai del tot s’oblida”

Sèneca
“Digues-m’ho i ho oblidaré, ensenya-m’ho i ho recordaré,
involucra’m i ho aprendré”
Benjamin Franklin
“Educar la ment sense educar el cor, no és educació”

Aristòtil
“Educar un nen no és fer-li aprendre una cosa que no sabia,

sinó fer d’ell algú que no existia”
John Ruskin
“El bon mestre fa que el mal estudiant es convertisca en bo

i el bo en superior” Marius Torres
“Educar és formar persones per a governar-se a si mateixes,

no per a ser governades per altres”
Herbert Spencer
“No prepares el camí per als xiquets, prepara els xiquets per al camí”
Anònim
“Maltractar l’educació és sentenciar el nostre futur”

José Artigas
“Ensenyar és aprendre dues vegades”

Josef Joubert
“El futur dels xiquets és sempre hui, demà serà tard”

Gabriela Mistral
“Un xiquet educat en la diversitat serà un adult tolerant”

Francesco Tonucci
“L’educació no és la resposta a la pregunta,

és el mitjà per trobar la resposta”
Wallance Allin
coses de la meua
primera escola
Josep Miralles Climent
Estic mirant la meua “Cartilla de Escolaridad del Ministerio de Educa-

ción Nacional. Dirección General de Enseñanza Primaria”; un “Cuader-
no de Limpio” del curs 1961-1962; algunes fotos i unes postals del “Día
de la Madre” que elaboràvem a l’escola per aquells anys. Per defor-
mació professional, guarde tot tipus de documents, no sols d’Història,
sinó de més coses com també de la meua família. I és que els meus
germans m’han fet depositari de tot tipus de papers relacionats amb la
nostra història.
Portada i primeres fulles de la Cartilla d’Escolaritat de l‘Escola Obispo Climent.
Bé, tornant a la “Cartilla”, aques-

ta pertany a l’escola Obispo Cli-
ment. Veig una fotografía meua
amb les orelletes de pàmpol, la
camisa entre blanca i grisa, boto-
nada fins a l’últim botó, els colls
de la camisa arrugats, i un suè-
ter de color fosc. És una foto del
torç. Això sí, me veig molt gua-
pet i molt negret de cara. Tindria
El meu quadern del curs 1961-1962
aleshores 6 anys ja que posa
85
que, la “fecha de iniciación de la escolaridad” es del 15-9-57, tot i que
abans ja havia anat a pàrvuls amb les mestres donya N. i donya M., a
la mateixa escola.
A la cartilla també hi ha un error, doncs en la data de naixement posa el

4-1-1951 i jo vaig nàixer el dia 1 de gener, no el 4. I es que la burocràcia
en aquells anys, on tot es feia a mà amb tinta i ploma, no necessària-
ment estilogràfica, no donava per a més. (Recorde uns anys més tard,
quan vaig començar “Preaprendizaje” a l’Escola de Maestría Industrial
-actual Institut Ribalta- que, per poder matricular-me, ma mare va dir
que, realment, jo havia nascut a les 11:45 del 31 de desembre del 1950 i,
tot i que me van inscriure al jutjat com nascut el dia 1, me van acceptar
per iniciar el pre-aprenentatge, raó per la qual era el més jove de tots
els del curs).
Una altra dada curiosa és que de nom me posen Manuel, quan real-
ment jo sóc José Manuel, però en això també degué tenir quelcom a
veure el fet que jo no celebrava el meu sant en dia 19 de març (Sant
Josep) sinó el primer de gener que diuen el celebraven els Manuels.
Per què? Sempre es va dir a casa que era per celebrar juntament sant i
aniversari per tal d’estalviar-nos un convit.
En la cartilla venen totes les notes des del curs 57-58 fins al 61-62 que
va ser quan vaig entrar a l’Escola de Mestría Industrial. El detall de les
qualificacions era el següent: Suspens: de 0 a 1; aprovat: 2 i 3; bo: 4,5 i 6;
Notable: 7 i 8; excel·lent 9 i 10. La nota més baixa que tinc és de 3 (sols
una). De 4 ja ne tinc més, però sobretot tinc 7, 8 ,9 i 10. Les notes de 10
eren una en religió i tres en dibuix (deien que jo dibuixava molt bé, fins al
punt que un dia, com que a un company que havia fet un dibuix menys
acurat que el meu li havia posat un 10, a mi, el mestre, em va tenir que
posar un 12, o un 20, ara no ho recorde bé).
86
Les assignatures eren les següents: en matèries instrumentals: Lectu-

ra, Escriptura, Dibuix i Càlcul. En matèries formatives: Religió, Geogra-
fia i Història, Llengua, Matemàtiques, Formació de l’Esperit Nacional i
Educació Física. En matèries complementàries: Ciències Naturals, Tre-
balls Manuals, Pràctiques de Taller i Formació per a la Llar (d’ací no-
més hi havia les Ciències i, només en el darrer curs, també els Treballs
Manuals. Finalment estaven els capítols dels Hàbits: Deures, Conducta,
Puntualitat i l’endreçament, i les Faltes, justificades i no justificades.
Durant tots aquests cinc cursos els meus Hàbits van ser entre bons
(B) i molt bons (MB), tret de un regular (R) i 16 faltes en tot el període, 5
d’elles no justificades.
Del quadern del darrer curs (1961-1962) dues

pàgines dedicades a les assignatures de Ge-
ografia i de Religió.
A baix de les notes de cada curs signava el mestre i el pare que dona-
va el vist i plau (no la mare). Tot i que jo no recorde que fos don P. I. el
primer mestre que vaig tenir, la documentació canta, i diu que va ser
ell: don P. I.; el segon curs va ser don P. M.; el tercer don V. F. i el quart i
cinquè, don J. S.
87
Don P. I. era un falangista de “tomo i lomo” que aplicava una discipli-
na a base de regle amb la que pegava a la mà quan ell creia que era
necessari. Tanmateix era un excel·lent cantor que ens va ensenyar
moltes cançons religioses (pel mes de María) i laiques on, per cert,
jo també destacava juntament amb el pixavinenc Miguel Martín que,
a diferència meua, ha mantingut la bona veu. De don P. I. tinc les pit-
jors notes, on destaquen les col·leccions de 4 en les assignatures de
Religió, Geografia i Història, Formació de l’Esperit Nacional i, curiosa-
ment, també en Dibuix.
Ara me pregunte si les males notes no tindrien res a veure amb la

circumstància de que, per tradició i influència familiar, jo era carliste
i no ho amagava (tampoc els meus germans). I ara he corroborat,
per una recent investigació històrica que he realitzat1, que els car-
listes i falangistes, durant la primera mitat del franquisme, mante-
nien un enfrontament molt dur per causa de que la major part dels
carlistes —als que pertanyia la meua família— estaven en contra
del règim de Franco, i els falangistes a favor. El tema no era menor,
doncs quelcom semblant va ocórrer amb don V. F., també falangis-
ta, amb qui vaig traure igualment les següents pitjors notes després
de don P. I. Tot i això, com que el Règim volia fer veure que el gruix
del tradicionalisme estava amb ells, van incloure en el seu calendari
certes festivitats carlistes, aixina que, en l’assignatura de Formación
del Espíritu Nacional (o Político Social -FPS-) tractàvem el tema de
la festa dels Màrtirs de la Tradició. No cal dir que jo m’esforçava en
presentar un bon treball.
1 Miralles Climent, Josep, La rebeldía carlista. Memoria de una represión silenciada.

Enfrentamientos, marginación y persecución durante la primera mitad del régimen franquista
(1936-1955), Schedas, Madrid, 2018
88
Les notes del segon curs les sig-

na don P. M. a qui recorde només
vagament, però sembla que era
una bona persona. Amb ell vaig
tenir les notes mitges millors de
tota l’estada en aquesta escola.
Es una llàstima que no tingue un
record clar d’aquest mestre!
Don V. F., tal com he dit era tam-

bé bastant sever. Aquest es de-
fensava de nosaltres amb una
canya índia. Una anècdota que
Full del quadern on hi ha un exercici de ma-
m’ha recordat recentment el
temàtiques i un altre sobre els Màrtirs de la
Tradició que el sistema franquistaincloïa en- pixavinec Miguel Martín -però
tre les seues festes
que jo no recorde- és que el “Día
de la Fe”, el mestre va pintar un
mapa d’Espanya amb la figura
d’un falangista amb la camisa
blava i boina roja —símbols de
la Unificació que els carlistes
rebutjaven— i que nosaltres te-
níem que dibuixar a la llibreta.
Miguel, que també era de fa-
mília carlista —n’hi havia molts
aleshores en aquell Raval del
Codony —i jo, vam pintar un re-
quetè, amb camisa caqui, boina
roja i borla groga, la qual cosa
va enfurismar tant al franquista
Una representació de les festes de la Mag-
dalena (aquesta canya no és la de don V. F.) don V. F. que ens va costar una
89
dura reprimenda. Quan va acabar el curs, el darrer dia, li vam furtar la
canya índia i la vam tirar per la finestra; la vam fer a trossos i, diversos
alumnes, ens la vam repartir com record i, a manera de trofeu, ens la
vam endur cap a casa.
A don J. S. el vaig tenir els dos últims cursos. Era un mestre que,
a més de donar-nos les assignatures habituals, com ja he dit, ens
donava també treballs manuals. Allí fèiem algunes tasques de fus-
teria i electricitat. En aquest cas vam fer un treball molt curiós que
consistia en un tauler amb un mapa pintat, no sé si d’Espanya o un
mapamundi, amb províncies o països i les respectives capitals, que
es trobaven escrites en una columna lateral. Cada país o província
tenia al bell mig una mena de clau metàl·lic que travessava el tauler i,
pel darrere del tauler hi havia un cable elèctric que el connectava amb
un altre clau que hi havia al costat del nom de la capital corresponent.
Amb dos pals que en un extrem tenien una punta metàl·lica hi havia
connectat un altre cable. Els dos cables dels pals anaven a parar a un
endoll passant abans per una bombeta de llum que hi havia subjecta
a dalt del tauler. El mestre preguntava per la capital d’un país o pro-
víncia tocant el clau amb la punta d’un dels pals, i si amb la punta de
l’altre pal l’alumne encertava la capital tocant el clau corresponent,
es tancava el circuit i s’encenia el llum... Premi!! havies encertat. Allò
ens va agradar tant que els meus germans i jo vam voler fer-ho a
casa nostra, però com que no en sabíem gens ni mica d’electricitat,
en un moment determinat del procés li vaig dir al meu germà menut,
el pixavinenc Cisco, que provés a posar unes tisores als dos forats
d’un endoll. No va passar res greu perquè aleshores la llum era de
125 volts, y van saltar els ploms de la casa, cosa que per altres raons
passava bastant sovint.
90
Amb aquest mestre -don J. S.-, me va passar una cosa bastant forta.
Resulta que de tant en tant hi havia reunió de mestres i quan açò passa-
va ens avisaven uns dies abans que no tindríem classe el dia de la reunió.
Quan ho vaig dir a casa, mon pare va fer un comentari dient: “Al bar Clavé
a fumar-se un puro es a lo que van”. Es veu que jo me vaig quedar amb
aquesta frase en el subconscient i quan un temps més tard van tornar
a avisar-nos que hi havia reunió de mestres, jo, sense pensar-ho vaig
soltar la frase maldita: “Al bar Clavé a fumar-se un puro es a lo que van”.
Quan el mestre va sentir allò va venir cap a mi, que estava en una de les
últimes files i, a puntades, me va portar fins al peu de la pissarra on me
va tenir amb els braços creuats la resta de la classe. Quan ho vaig con-
tar a casa, van fer el comentari de que jo no podia callar-me res, que lo
que pensava ho soltava. I potser fos m’“agüelo” Micalet qui va sentenciar
aquell dit que diu: “abans de parlar conta fins a mil”.
Una altra anècdota que la recorde amb cert desgrat va ser al taller de
fusteria quan, amb l’absència del mestre, uns quants van agarrar a un
company per tal de salar-li-la, deien, però a falta de sal, es veu que
volien posar-li serradura de fusta al capoll del penis. No sé com va
acabar la cosa perquè jo, que era bastant purità, me vaig allunyar dels
“saladors” amb un cert malestar.
El que també ens molestava a alguns era l’adoctrinament que ens feien
en l’assignatura de la Formació de l’Esperit Nacional per la seua càr-
rega política de caire falangista que en la majoria dels casos portava.
També les formacions al pati de tipus militar mentre hissaven les ban-
deres i ens tocava cantar el “Cara al Sol” que, juntament a altres càntics
falangistes, a mols ens fastiguejava, fins al punt que ens inventàvem
–o reproduíem- lletres diferents, que, en el nostre cas, sempre eren
lloant els requetès o els carlistes, com ara:
91
“Cara el sol que te vas a hacer morena
y flecha no te va a querer.
Que me importa que flecha no me quiera,
me quiere un requeté.
Requeté me compra caramelos
y me lleva al cine cuando quiero...
Arriba escuadras a vencer,
que en España empieza a anochecer”
Tot i el que he explicat, aquells anys de l’escola els recorde amb cer-
ta nostàlgia, doncs també hi havia altres aspectes més satisfactoris:
els càntics i les flors del mes de Maria; la fabricació artesanal de les
postals de felicitació de Nadal o del Dia de la Mare; el dia de Sant Lluc,
patró dels mestres, que els portàvem algun present, i era dia d’esbarjo
pel pati on feien petards de paper, uns de mà i uns altres de petar amb
el peu; els jocs infantils als patis (hi havia dos de patis: el de cement
i el de terra. En aquest jugàvem a furtar terra amb una navalleta, o al
xavo negre); els primers despertars afectius i sexuals viscuts sense
massa traumes -al menys per a mi-, tot i la moral tan estricta; les
baralles on la sang no arribava al riu; els accidents (encara tinc una
dent trencada d’una pedrada perduda) i les solucions casolanes quan
et feies un bony al cap (recorde la mestra més jove, donya N., de la
que estava mig enamorat sent un xiquet!, que quan, per causa d’una
caiguda, me vaig fer un bony al front, m’estrenyia el bony amb el seu
dit interposant una moneda d’un xavo o una perra per tal de rebaixar
el bony; les “visites” a la “Casa de Socorro” de la Plaça Isabel la Ca-
tòlica, quan algú es feia mal o es feria; o les aventures més o menys
divertides a l’eixida de l’escola o abans de l’entrada.
92
Postal artesanal del Dia de la

Mare de 1958 .
Exterior i interior desdoblada

d’una postal artesanal de 1961
Tot plegat, a l’escola i al carrer,

amb els seus alt i baixos, em
mostra uns anys cinquanta vis-
cuts de manera senzilla i feta de
coses senzilles que jo, personal-
ment, no recorde amb cap mena
de rebuig; més aviat amb una
Grup de xicuelos de finals dels anys cinquanta. certa nostàlgia d’un temps que
(entre d’altres: Nel·lo Monferrer, Pepete Fabre-
gat, Carlos Climent i els germans Cisco i Josep tot i que alguns diuen gris, jo el
Miralles)
rememore amb enyorança. ¡Qui-
na diferència amb la societat de
consum actual!
93
al meu país
la pluja no
sap ploure
Ramón Pelegero i Sanchís (Raimon)
Al meu país la pluja no sap ploure
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entraven cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
tercera Part:
vivències
i cabòries
Dones educació
educació dones
José Juan Sidro Tirado
Doctor en Psicopedagogia
Onze són les “entrades” que el diccionari normatiu valencià, el de

l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, conté per la paraula dona, i qua-
tre si consultem el terme educació; d’elles les dues primeres, mots
substantius femenins, són les que directament incidiran en el tema
que ara ens ocupa.
Dona: f. Persona del sexe femení, especialment quan ha arribat a l’edat

de la pubertat, i més especialment quan es troba en l’edat madura.
Educació: f. ENSENY. Acció o efecte d’educar “desenrotllar i perfeccio-

nar les facultats intel·lectuals, morals i físiques (d’algú)”.
I és que una publicació com aquesta, quedaria incompleta, coixa, si no

férem referència al binomi dones i educació, o educació i dones, que, a
diferència del que pot semblar a primera vista, no és el mateix, no equi-
valdrà mai al “tanto monta, monta tanto” castellà o si voleu al seu equi-
valent català “tant se val barretina vermella, com vermella barretina”, en
clara referència a què una alteració en els detalls no rectifica el conjunt.
En aquest cas concret, no s’acompleix el refrany, són dues cares dife-

rents, si voleu complementàries, però diferents de tractar, d’una banda,
la importància i contribució de la dona en l’educació i formació de les
persones obrint els camins a la igualtat, “ser i fer de mestra” i, d’al-
tra, l’educació femenina com a instrument d’emancipació que no sols
aporta coneixements, sinó una millora social, “ser i fer d’estudianta”.
FER DE MESTRA
Ningú dubta en els temps actuals que la nobilíssima tasca d’ense-

nyar no discrimina per raó de sexes i que per explicar bé matemà-
99
tiques, geografia o història de l’art, tant és ser home com ser dona.
Però això no fa massa temps, era quasi del tot impensable i menys
encara imaginable.
En el sistema educatiu de no fa massa anys la presència femenina

era minoritària i solia circumscriure’s al que llavors se’n deia parvulari.
Després, a partir dels 6 o 7 anys, ja era normal que es fera càrrec de la
classe un home. De manera que, la paraula “mestre” solia associar-se
al sexe masculí i la paraula “mestra” era poc emprada i, sobretot, la
tasca principal d’aquelles era poc o gens valorada.
En aquest escenari tot i ser difícil fer visible la gran tasca realitzada
per les dones mestres, tots tenim a la memòria, al nostre més profund
subconscient la imatge d’una o diferents mestres, que van aconseguir
deixar la seua petjada sobre nosaltres, alumnes en els diferents centres
educatius de la ciutat.
Guia de mujeres.
100
Si fem parlar als nostres avis, a les persones més grans de la soci-
etat actual, si tirem la vista enrere un centenar d’anys, tots ells ens
contaran com les dones mestres s’incorporaren a l’educació dels
infants però amb una funció de cura, mentre que als homes mestre
se’ls encomanà la funció d’instrucció amb un component de disci-
plina, d’esforç i d’autoritat.
Tot i que pot comportar algun perill, si generalitzem, podríem afir-

mar que la mestra d’inicis del segle XX a Castelló era una dona amb
unes característiques personals on destacaven l’esperit protector,
la tendresa, la paciència i la intuïció que juntament amb el vincle
afectiu i la socialització eren les tasques bàsiques a desenvolupar
i allò que se’ls hi demanava. Fins i tot es pensava que la dona pel
sol fet de ser dona estava més preparada per a treballar amb els
infants més petits.
Tanmateix moltes mestres d’abans de la guerra civil es van sentir

atretes pels corrents de renovació pedagògica, van participar en
organitzacions femenines i feministes que lluitaven per la reforma
social i la igualtat de drets de la dona, i van formar part de partits
polítics i de sindicats, eren avançades al seu temps, dones que vivien
per a l’escola.
A Castelló malgrat que les idees republicanes ja “calaven” des de fi-

nals del segle XIX, resultava tremendament difícil l’exercici de la pro-
fessió de mestra, malgrat que el republicanisme sota la direcció de
Fernando Gasset era la principal força política i la ciutat tenia fama
de ser liberal i progressista, però les imposicions i condicionaments
que patien feien quasi impossible la renovació educativa a l’escola.
Malgrat els entrebancs, les mestres de la república, o senzillament

republicanes, com ens agrada recordar-les, van participar de forma
101
compromesa i valenta en el desenvolupament d’un projecte educa-
tiu més que important. Representaven el model de dones modernes
i independents. Elles serien les responsables, en bona mesura, de la
construcció i difusió de la nova identitat ciutadana, en educar el seu
alumnat en els valors d’igualtat, llibertat i solidaritat, tant a través de la
transmissió en els continguts en les aules com, sobretot, amb el seu
exemple personal.
La guerra civil tot ho va trasbalsar i acabada aquella, no es tracta de

reorganitzar ni de reformar el que hi havia abans del 1939, sinó de crear
un nou model d’ensenyament, un altre tipus d’escola basada en con-
cepcions tradicionals. Aquests

nous plantejaments comporta-
ven la destrucció total de la po-
lítica escolar republicana i un
trencament amb el passat, asse-
gurant-se, en la mesura del pos-
sible, uns professionals d’acord
amb la nova ideologia nacio-
nal-catòlica, del magisteri repre-
sentava cap a meitats del segle
passat una bona oportunitat per
les dones per incorporar-se en
un treball qualificat que perme-
tia una autonomia econòmica i
personal. Els estudis per esde-
venir mestre portaven a empren-
dre una carrera universitària no
tan compromesa com la d’altres
La buena juanita. professions que demanen més
102
implicació, més renúncia a temps personals i familiars, cosa que ha

impedit la generalització de l’accés a les dones a oficis més prestigiats,
per la llosa d’arrossegar històricament una responsabilitat més forta
en la creació i gestió de la família.
Les mestres van veure’s obligades a integrar-se a la Secció Femenina

que estava totalment vinculada a la Falange. Caldrà esperar fins a les
darreries dels anys seixanta i especialment a partir de la LGE perquè
s’inicie novament el desplegament d’estratègies que, en el devenir dels
anys, van esculpir la figura igualitària de la mestra i la reincorporació
als moviments de renovació pedagògica que han portat com a conse-
qüència la incorporació de les dones-mestres a tots els graus d’ense-
nyament i àmbits professionals.
FER D’ESTUDIANTA
L’educació que un rep durant la infància, no només és fonamental per

al desenvolupament del caràcter i de la futura ideologia de l’adult, sinó
que el nivell educatiu rebut en tan tendres edats permet seguir estudi-
ant, i encarar el futur amb perspectives.
La presència de les dones en els diferents nivells educatius ha canviat i

molt al llarg de la història del nostre país i poble, fet que ha portat a una
nova concepció social del sexe femení. Malgrat que la llei Moyano de
1857 obligava a escolaritzar els nens i nenes de 6 a 9 anys, malgrat que
la II República va fer esforços a favor de la coeducació, amb l’arribada
del franquisme va imposar-se una escola integrista, catòlica, basada en
l’autoritat, la jerarquia i el patriotisme, model en el qual la dona va resultar
especialment perjudicada tornant a l’educació per a la llar i la família.
No ens remuntarem massa en el temps, menys d’un centenar d’anys,

memòria encara viva d’aquell Castelló de la dictadura en què l’Estat
103
exerceix la repressió més fèrria; és el moment en què la pobresa i la
situació social feren de l’educació un luxe que pocs es pogueren per-
metre.
En aquella Espanya empobrida i espantada dels anys 40 del segle pas-

sat, es viu un moment d’analfabetisme i incultura total, deguda, d’una
banda a la falta d’escoles i de l’altra a la gran importància que assoleix
el sector primari, amb la total necessitat de mà d’obra per realitzar les
tasques de reconstrucció.
Aquest analfabetisme és més important entre les dones, en aquell mo-

ment en què el fet que la dona no fos gaire culta, no era un estigma,
més aviat el contrari. Fins i tot als inicis dels anys 60 del segle passat,
hi havia dues dones analfabetes per cada home, ja que si la família
havia de triar entre quin fill enviar a treballar i quin a estudiar, la nena
La buena Juanita.
104
tenia les de perdre, ja que l’objectiu d’aquella era casar-se i, per aquest
menester, no servien de gaire els coneixements que podia adquirir a
l’escola. Encara que ja des del 1945 l’escola és definida com a obliga-
tòria i gratuïta, la realitat ens diu que el 30% de les nenes matriculades
l’any 1955, no hi assistia a classe regularment.
Serà a partir de la dècada dels 60 del segle passat, a causa de l’aug-

ment demogràfic, i també de la millora econòmica, que augmenta con-
siderablement la matriculació femenina i l’assistència regular, en l’àmbit
primari i també secundari; les dones comencen a accedir al batxillerat,
i el més sorprenent és que les dades indiquen que elles, sempre consi-
derades inferiors, comencen a aprovar més que els homes.
Tot i això en els estudis anomenats mitjans de l’època, una de les po-
ques sortides “dignes” d’aquelles dones intel·lectuals van ser els estu-
dis de magisteri, donant-se el fet que amb el pas dels anys, les dones
matriculades en aquests estudis acabarien sent moltes més que els
homes, malgrat la mala imatge de la professió a causa dels salaris bai-
xos, fent-se comú allò de “patir més fam que un mestre/a d’escola”.
Tendència que encara hui és una realitat.
Encara que les dones tingueren a partir de l’entrada en vigor de la LGE

de 1970, més llibertat, encara durant molts anys certs estudis mitjans
van ser considerats no massa adequats per a elles, perquè la seua
funció principal seguia sent la família. Així molts dels estudis dirigits
directament al món laboral es consideraren “poc femenins”, de manera
que l’anomenada rama tècnica, agrícola, industrial o marítima, estava
indirectament barrada a elles, mentre que la rama sanitària, conforma-
da pels estudis d’infermera, matrona i practicant, pel fet de ser consi-
derada una extensió del rol femení, sempre subordinada al metge, que
naturalment, era home, va viure una situació totalment oposada.
105
I si ens centrem en estudis universitaris, podem afirmar que de les po-
ques dones que accedien a aquest nivell ho feien optant per carreres
feminitzades, principalment Filosofia i Lletres, ja que aquestes eren
considerades adequades per a elles, no les carreres científiques o que
implicaven futures posicions de lideratge que, a més a més presenta-
ven problemes a l’hora de la contractació.
I arribem al moment actual. Després d’uns segles de discriminació edu-

cativa de les dones, de no estar ben vist l’accés a certs estudis, d’assis-
tir quan podien a unes escoles separades destinades a transmetre els
sabers casolans i de comprovar com se’ls repetia que el coneixement
no era per a elles, estem assistint a uns canvis profundíssims pel que
fa a l’educació femenina, amb un accés amb ple dret a l’escolarització,
des de la infància fins a les universitats amb estudis generalitzats.
Més encara s’està donant un fet molt curiós, una situació fa pocs anys
impensable, una major excel·lència de les dones, sobretot de les gene-
racions més joves, amb unes taxes de fracàs escolar femení aproxima-
dament de la meitat que el masculí, de manera que les posicions de les
dones al mercat de treball i com a conseqüència l’anomenat “allibera-
ment de les dones”, està tenint un creixement espectacular.
REFLEXIÓ
Si més de la meitat de la població és dona, de raó serà que el talent

femení, s’incorpore a les entitats públiques i privades en general i a
l’ensenyament en particular, gaudint de les mateixes condicions que,
per molts anys, i de manera injusta, han tingut els homes. Cal fer un
esforç per a aconseguir un model coeducador per a l’educació formal i
la no formal i ací, també, per descomptat, tenen molt a dir les mestres...
106
Cap canvi és fàcil i en aquest hi influeixen molts factors. No existeixen

receptes màgiques; però podem unir-nos a moltes persones que des
de diferents àmbits estan desenvolupant estratègies i accions perquè
això siga possible.
I per acabar us deixe una cita per a la reflexió que supera el binomi ini-
cial dones&educació/ Educació&dones, amb un esperit d’igualtat entre
els mestres i les mestres i els alumnes i les alumes:
“La bona educació, a la qual cadascun de nosaltres aspira per als seus
propis fills i filles, és una educació amigable i respectuosa dels sabers
i necessitats dels qui aprenen, capaç d’ajudar-los a identificar i desen-
volupar els seus talents, a pensar bé i a comunicar-se amb propietat, a
col·laborar amb els altres i a treballar en equip, a desenvolupar l’empa-
tia i la generositat, l’honestedat, el propi esforç, el valor i la dignitat del
treball, a visualitzar i construir un futur distint. La bona educació ense-
nya a aprendre i a aprendre amb gust, indistintament si els ensenyants
són homes o dones i si els aprenents són xiquets o xiquetes”. (Rosa
Maria Torres, 2005)
107
recull de refranys
i dites sobre educació
José Juan Sidro
Lola Mallén
A tal mestre, tal deixeble.
Abans d’ensenyar, aprèn.
Aprenent de tot, mestre de res.

Cada mestre té el seu llibre.
Del ventre de sa mare, ningú no en neix ensenyat.
Educació i diner, fan al fill cavaller.
El fer ensenya a ben fer.
El savi Tosques, que ensenyava llatí a les mosques.
108
El temps és un gran mestre.
Els llibres són mestres que no renyen i amics que no demanen.
Ensenya més la necessitat que la universitat.
Ensenyant s’aprèn.
Falles plantades, escoles tancades.
Home de molts oficis, mestre de res.
La història és la mestra de la vida.
La necessitat fa mestres.
Llibre tancat, mestre callat.
Mentre el mestre es va fent vell, has d’aprendre el que sap ell.
Ningú pot ensenyar el que no sap.
Passar més fam que un mestre d’escola.
Quan el deixeble està preparat, el mestre arriba.
Sempre plou quan no fan escola.
109
el valencià
a les escoles
d’abans
Paqui Roca Ivars
No vaig a fer un estudi de l’ús del valencià com llengua vehicular a l’es-
cola d’abans, però dins del meu àmbit familiar tinc dos exemples que
poden escenificar molt bé els diferents criteris en èpoques diferents.
El primer exemple ens parla de Quiqueta, una xiqueta del raval de Sant
Félix, que allà per 1920 anava a una escola on s’aprenia a llegir i es-
criure en castellà. Era, com en el cas del fill del tio Canya de la cançó,
una llengua estrangera per a ella (per cert, mai la va aprendre). Però
no va sentir que això li suposara cap trauma. I tot perquè l’actitud dels
mestres no era de rebuig a la llengua que parlaven els seus alumnes
als quals, de cap de les maneres, se’ls prohibia parlar-la com llengua
de relació.
Un dia el mestre es va posar davant d’ella i li va dir amb veu amable:
—A vore, Quiqueta; tu sabries dir-me el que és el “jamón”?
Quiqueta el va mirar amb ulls de suficiència i ràpida com un raig li va

contestar:
—Pues clar que sí! És el sabó!
El mestre va somriure i, allargant-li la mà li va dir:
—Xoca-la!
La Quiqueta va comprendre que s’havia equivocat i encara més ràpida

que la vegada anterior va rectificar:
—Ai, no! És el formatge!
—Torna-la a xocar!
111
I allà que se’n va anar la xica, decebuda per no haver-ho encertat però
tranquil·litzada per la comprensió del seu mestre.
Tenia més de 80 anys Quiqueta i encara ens contava amb un somriure

el que li va passar aquell dia a l’escola.
El segon exemple és més recent. Me’l va contar un home que als

anys 50 anava a un col·legi religiós de Castelló. Diu que els mestres
els prohibien totalment parlar entre ells valencià, ni tal sols a les ho-
res del pati. Per tal de controlar els infractors, quan arribava l’hora
de l’esmorzar, donaven a un (o a varis) xiquets una piloteta. Eren els
espies que havien de descobrir qui es saltava la prohibició. Les ins-
truccions eren clares: calia detectar quan passaven pel costat d’un
grup de companys si parlaven valencià. Cas de fer-ho entregaven la
piloteta a un dels valenciàno-parlants. I així tot el temps d’esbarjo.
Quan es tornava a les aules, l’últim xiquet que tenia la pilota a les
mans, rebia un càstig.
No m’ho podia creure. Pels mateixos anys jo també anava a l’esco-

la pública. Supose que les normes de prohibició d’us de la llengua
dictades pel govern serien les mateixes per a tots els centres esco-
lars però jo mai m’he sentit pressionada per les meues mestres al
respecte. Tampoc a cap d’elles els he oït parlar valencià, però, entre
nosaltres, cadascú s’expressava com a casa li havien ensenyat.
Després, ja mestra jo també, l’experiència m’ha fet confirmar que

l’actitud del mestre és essencial a l’hora d’estimar una llengua. He
constatat que els xiquets que m’arribaven d’una mestra castella-
no-parlant, però que s’esforçava perquè estimava el valencià, tenien
un bon nivell, o almenys una actitud positiva, cap a la llengua. Altres
mestres o professors, amb molt de domini lingüístic, especialistes
112
de títol, sols aconseguien provocar un rebuig en els alumnes que

després ha costat de superar.
I dic jo: No ens estarem equivocant amb tanta especialització de

“master”?
Ja sé que els temps són uns altres, però... no tinc clar que estem en
el camí correcte
113
cal tota una tribu
per a educar
un xiquet
Al llarg de tota la meua existència

he estat sempre implicat en aquell
procés tan intangible i al mateix
temps tan cert i concret que
anomenem educació, formació,
ensenyament o qualsevol altre
nom que vulgueu donar-li.
En determinats moments n’he estat objecte d’aquestes accions,

admeten de gust o per obligació les directrius que em venien donades
o bé imposades per altres. D’altres vegades, però, he estat jo qui he
actuat de subjecte actiu ordenant directa o indirectament les accions
per modificar el petit univers que m’envolta.
Vull dir amb açò que jo, com tots vosaltres, he educat els altres i he es-
tat educat per altres. Aclariré que aquest paper d’objecte receptor d’un
procés educador, no ha estat limitat a la meu infantesa, com tampoc el
meu paper d’agent educador no sols ha estat lligat a la meua condició
de mestre o de pare. Ben al contrari; la capacitat d’aprendre no sols
depèn de l’escola i de la família, que també hi depèn, és clar; a més a
més hi ha altres adults que t’influeixen, altres xiquets que t’obrin portes
noves, tota una societat diversa al teu voltant que tracta d’imposar-te
els seus valors, i moltes altres influencies externes a tu.
Això mateix passa quan jugues el paper d’educador, de pare o de qual-

sevol persona amb capacitat d’influir o dirigir els altres. No pots caure
en la fal·làcia de creure que tu eres qui porta els ramals dels teus fills,
dels teus alumnes o dels que depenen de tu.
Independentment de la teua situació com a educador o com a educat

la influència que podràs exercir en els altres, tant li fa si eres pare, mes-
tre, “jefe” o company, estarà en relació directa amb la teua capacitat de
seducció.
Educar/Educar-te, que ve del llatí conduir, és un procés dual en el que

al temps que ensenyes aprens. Una part del que dóna (conscient o in-
conscientment) l’educador cala en l’educat, serà major o menor l’ac-
ceptació del plantejament segons com sega el grau d’empatia existent
115
entre ambdos. A la recíproca, els efectes de qui educa en l’educat han
d’influir, per bé o per mal, en l’educador a l’hora de triar els camins.
És una de les primeres coses que vaig aprendre com a ensenyant: “Si
no tens res a aprendre, no entres a classe”. I açò val també per a tot
aquell que es proponga influir en una altra persona.
Educar/ Educar-te, és un camí llarg que té com a finalitat aplegar a

la perfecció, que també ve del llatí perfectum amb el significat de:
perfecte, acabat, finalitzat o mort. I és que la perfecció no sols con-
sisteix en acaparar habilitats o coneixements; també consisteix en
desaprendre. Al llarg de la nostra existència son moltes les influèn-
cies que hem rebut de pares i mestres, de la societat i dels mitjans
de comunicació, dels amics o dels mites que admirem. De cadascun
d’ells acceptem coneixements, conductes o valors que, al llarg del
Joan a pàrvuls.
116
Joan a l’Herrero.
nostre camí per la vida anem fent nostres o els rebutgem; així mateix
els nostres valors els anem transmetent als altres i és així com ca-
dascú de nosaltres som permanent i simultàniament, al llarg de tota
la nostra vida, educats i educadors a un temps.
Per raons d’edat, jo he viscut un temps on privava la tècnica de “la

letra, con sangre entra”, “quien bien te quiere, te harà llorar”, “si em
llevo la corretja se t’acabaran les tonteries” o “por el Imperio hacia
Diós” i tantes altres meravelles pedagògiques plenament vigents al
llarg dels anys cinquanta del passat segle. Allò era la normalitat, i jo
ho considerava normal (val a dir que sempre he estat obedient i bon
xiquet); he de dir també que jo aprenia dels companys i de l’entorn
aquelles coses que l’ensenyament o la família em negaven com ara,
jugar al “vici”, colar-me al “cuartel” dels soldats, falsificar el carnet
117
per entrar al cine o munyir les vaques a pesar de la prohibició estricta
de mon pare, tot allò relacionat amb el sexe i tantes altres coses. Qui
m’ho va ensenyar? L’ambient, els amics, les pròpies prohibicions, les
lectures o la meua iniciativa. No la família, no l’escola, no els escassos
mitjans de comunicació manipulats.
I és que com diu aquell refrany africà que encapçala l’article “Cal tota
la tribu per educar un xiquet”. Són sabuts els africans!… No debades és
allà on van evolucionar els homes en primer lloc.
Com a objecte i destinatari de tot procés formatiu (diràs que amb

aquesta paraula definim millor el concepte) la persona, rep un munt
d’indicacions que equipara amb models i, per sobre de la seua edat
i condició, accepta o rebutja els models i els manté o els abandona
segons la pròpia conveniència. A la vista d’açò ja no resulta tan estra-
folària aquella famosa frase de Grouxo Marx “Aquests són els meus
Els meus primers alumnes. Montán
118
principis, si no li agraden els canvio”. Clar que seria millor “Aquests son
els meus principis, fins que no en trobe d’altres millors”
Quan jo era menut, la tribu, poc o molt, ens educava. Bé fora per res-
pecte o per por, la presència d’un adult et feia captenir-te a l’hora de fer
cap malifeta i qualsevol adult estava obligat a dir la seua “Ei, xiquelo,
que li ho diré a ton pare!”. I tu, poc o molt, respectaves l’edat i, si més
no, ho feies vore mentre estava ell davant. Ara, això s’ha perdut; no vaig
a dir si és per a bé o per a mal, però s’ha perdut i ha estat substituït per
altres institucions.
A banda de l’escola, la família i la pròpia persona, qui ens educa avui?

Aplega l’hora de fer preguntes que cadascú ha de respondre. Heus ací
algunes opcions a considerar respecte al pes que han tingut amb la
vostra formació com a persona humana:
Els amics? Son els mateixos? Els has canviat al llarg del temps?
Perquè?
La família? No sols els pares. Has descobert secrets amagats? T’ha

marcat el caràcter? T’han marcat els seus valors? T’han proporcionat
la feina o la casa?
L’entorn? Com t’ha influït el barri? Viure en ciutat o en un poble et canvia

la vida? Ha determinat els teus estudis, la teua professió, el teu treball?
Els mitjans de comunicació? El món digital t’influeix? Valores la teua

imatge digital? Marca els teus horaris la TV? Quants grups de Whats
App tens? Han canviat la teua visió del món?
La tecnologia? Està al teu servei? T’esclavitza més del que voldries?

Ha marcat, per a bé o per a mal el teu treball? T’ha allunyat dels teus
amics? I de la teua família?…
119
Els meus darrers alumnes, de l’IES Matilde Salvador.
Evidentment, la llista està molt incompleta, i les qüestions a plantejar-te

en cadascun dels apartats serien tan variades com personals. Pel que fa
a les respostes sols citaré a Bob Dylan “Això, amic meu, tan sols ho sap
el vent. Escolta la resposta dins del vent”. Clar que açò, com ja hauràs
deduït, no és ni de bon tros, un estudi assenyat i seriós; menys encara
una tesis científica ben fonamentada. Sols es tracta d’un seguit de pen-
saments recollits al vol d’un tema que, per més que ho intentem, sempre
ens vindrà gran. Jo sols he volgut deixar volar el pensament amb un
mínim de llibertat per si de cas us venia de gust cavil·lar un poquet.
120
Si no és així, no heu de patir ni capitombar-vos; no passa res. Molta gent

no s’ho ha plantejat mai de la vida i viu tan feliç afirmant que és lliure i
que entén tot el món segons el seu bon criteri. Amb tot i això, és fàcil que
també afirme que el món està perdut i que no sap on anirem a parar…
Fins i tot hi ha que tenen la solució a aquests problemes i no s’estan de
pensar-ho, per més que de vegades, prudents com són, sols s’ho diuen
per a ells mateixos:
-Ai si jo manara!!… Amb dos patades ho arreglava jo tot això… Vaja que sí!!
El cas és que açò ja ho ha dit massa gent. Molts, fins i tot ho han aplegat
a fer i han deixat al seu pas una bona rastrera de morts i poca cosa més;
pel que jo entenc, no veig que hagen resolt altre problema que el seu
personal (i encara açò ho dubte seriosament).
Clar que jo, com ja he deixat dit, d’aquestes coses no n’entenc massa
121
els versets
de quiqueta
Quiqueta Ivars
Quiqueta era la meua mare. L’Alzheimer li va robar gran part de la

seua memòria però fins l’últim dia de la seua vida va recordar els
versets que li ensenyaren a l’escola, allà pels anys 20. Que ells
serveixquen de record emocionat cap a ella i de testimoni d’agra-
ïment a aquells mestres desconeguts que van aconseguir deixar
en ella un empremta inesborrable.
Els transcriuré amb el vocabulari amb què me’ls va transmetre.
Per al mes de Maria
Maria,
vinc a portar-te un regal,
de la “fruta” més novella
què és més dolça que la mel.
“Pues” vaig a dir-te “lo” que és:
“pues” és un “nyesplo”,
“pues” és un “nyesplet”.
Si no el vols “pa” tu´,
“pa”el teu fillet.
És tant “lo” que jo vull dir

en tota la força meua,
que tremole, mare meua,
sense poder-me aclarir.
I a fi de que puga eixir
d’este compromís meu
“permitiu” que alce la veu
i en tot el cor, com Déu mana,
diga en llengua valenciana
¡ “Viva” la mare de Déu!
Per a després d’una representació de Nadal

Tan xicoteta que sóc
he d’eixir a l’entaulat
a llegir esta carteta
que el meu mestre m’ha donat.
Cantaré les aleluies,
me posaré la mà al cap.
¡Bona nit tinguen Senyores
que el betlem ja s’ha acabat!
No necessitem educació.
No necessitem controls mentals.
No al fosc sarcasme dins de classe.
Professors, deixeu sòls als alumnes.
Eh!, professors, deixeu sols als alúmnes.
Al capdavall, no son més que altre bloc en el mur.
Al capdavall, tan sols eres altre bloc en el mur.
.
“Malament! Torna-ho a fer!”
"Si no t’acabes la carn,
no tindràs pudin
Como vas a menjar pudin
si no te menges la carn?"
"Tu. Sí, ves allà darrere a la cambra de les bicicletes
I quedat quiet xicuelo!
No necessito braços que m’abracen

No necessito drogues par calmar-me
He vist el que hi ha escrit al mur
No penseu que necessito res
No, no penses que vaig a necessitar res de res
Al capdavall, no era tot més que blocs en el mur
Al capdavall, vosaltres sols sou blocs en el mur.
124
We don’t need no education

We dont need no thought control
No dark sarcasm in the classroom
Teachers leave them kids alone
Hey! Teachers! Leave them kids alone!
All in all it’s just another brick in the wall.
All in all you’re just another brick in the wall.
“Wrong, Do it again!”
“If you don’t eat yer meat,
you can’t have any pudding.
How can you have any pudding
if you don’t eat yer meat?”
“You! Yes, you behind the bikesheds,
stand still laddy!”
I don´t need no arms around me

I don´t need no drugs to calm me
I have seen the writind on the wall
Don´t think I need anythings at all
No, don´t tink I´ll needanythings at all
All in all it was all just bricks in the wall
All in all you were all bricks in the wall
125
El següent llibre s,ha acabat d,imprimir
el dia 6 de febrer, dia de Sant Pau Miki
i els màrtirs de Japó
ma mare
m'envia
a escola...

Ma Mare M Envia A Escola

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Ma Mare M Envia A Escola

Uploaded by

Copyright:

ma mare

AUTORS DELS TEXTS

Les informàtiques corresponen a les webs següents:

NÚM. DIPÒSIT LEGAL:

EL LLIBRE HA PARTICIPAT EN LA CONVOCATÒRIA DELS PREMIS

Biblioteca bàsica de “El Pixaví”. Magdalena 2019 Número XXX

1. 1990 Receptari de cuina

Les escoles més antigues de Castelló: les aules de

Relació de les escoles més antigues de Castelló

Records gràfics de les escoletes antigues p. 34

Primers grups escolars de Castelló p. 40

Centres educatius a la nostra ciutat p. 48

PROGRAMA DE LA MAGDALENA 2019

Segona Part: VIVÈNCIES DELS PIXAVINS

Tercera Part: DÈRIES I CABÒRIES

Educar, instruir, formar…

Però si bé ho mirem, totes elles s’apliquen amb la millor voluntat al

Al s. XVIII Castelló s’havia fet

La ignorància i l’aferrament a les tradicions era general entre la pobla-

Gràcies a l’acció d’algunes persones eminents de Castelló, a partir de

Na Isabel Ferrer i Giner

Era filla del doctor Manuel Fer-

La seua profunda religiositat, el

Després de realitzades les reformes pertinents en la seua casa pairal,

nyament a impartir, en un principi, no contemplava l’ensenyament de

A principis del s. XX encara comptava amb una mestra i les despeses

Josep Climent i Avinent va nàixer a Castelló l’11 de març de 1706.

Sempre va donar gran importància a fomentar el progrés i creixement

Encara era canonge magistral en València quan va fundar en 1754, a

També va deixar escrit el desig

La desamortització de 1835 va deixar en la misèria la institució i els

El doctor José Breva

És el menys conegut dels tres benefactors del s. XVIII. Va ser mestre

Hi ha constància, a finals del s. XVIII d’una altra escola la de l’Hospi-

En segles posteriors han hagut altres castellonencs de classe pri-

En una visita guiada que vaig fer a l’exposició sobre l’ensenyament a

La preparació per a la vida dels xiquets

Malgrat això, a partir del S. XVI hi ha constància documental a Castelló

Segons les disposicions recollides en els furs valencians, poc després

Aquestes escoles comptaven amb tres nivells:

• Aula de primeres lletres, on s’aprenia càlcul, doctrina cristiana i

• Aula de menors, on s’iniciava l’estudi de la llengua llatina i la seua

• Aula de majors, on s’estudiava més profundament el llatí i la cul-

Els mestres repetidor i preceptor comptaven amb l’ajuda d’un batxiller

El mètode d’ensenyament estava basat en la repetició i memorització.

El curs començava el dia de Sant Lluc (18 d’octubre) i acabava el 24

assistien era escàs i la totalitat de l’alumnat provenia de les classes

L’època de major esplendor de les Aules va ser el s. XVII i part del s.

En 1851, després d’intentar inútilment l’ajuntament recuperar la pro-

El costum de celebrar festes escolars els estudiants ve de molt antic.

Al llarg de tot el segle XIX Castelló era

La preocupació pels problemes

Referint-se a aquests xiquets

RELACIÓ DE LES ESCOLES DOCUMENTADES FINS A PRINCIPIS

Aquestes escoles són les que he trobat documentades. Sens dubte

• 1375.- ESCOLA DE PRIMERES LLETRES (veure Les Aules de Gra-

• 1754.- ESCOLA DE LA PLAÇA DEL ROSER (avui Hernán Cortés).

• 1778.- ESCOLA (O COSTURA) DE LA CASA DE LA ENSENYAN-

• 1790.- ESCOLA PÚBLICA DE XIQUETES DE LA PLAÇA DE LES

• 1794.-ESCOLA DEL REAL. Estava ubicada en un local municipal a

• FINAL DEL s. XVIII.- ESCOLA DE L’HOSPITAL. Estava a la plaça de

• 1846.- ESCOLA DE PÀRVULS DE LES AULES I POSTERIOR GRUP

• 1865.- ESCOLA DEL CARRER

• 1889.- ESCOLA DE PÀR-

• 1892.- ESCOLA DE XIQUETS DEL GRAU. La construeix l’ajuntament

• 1894.- ESCOLA DE XIQUETES DEL GRAU. Una sola aula i mestra.